Si per a alguna cosa va servir la reunió de Trump i Zelenski en la Casa Blanca, fou per a comprovar que la corbata no ha perdut la seua funció simbòlica, i que els que eren joves allà pels anys setanta no anaven molt desencaminats quan van començar a demonitzar-la. Llavors la portava tot aquell que volia paréixer respectable. Els llauradors de boina i faixa, i els qui es jugaven la vida en la bastida o en la mina no la portaven diàriament, però tots se la posaven els diumenges i sempre que es presentava l’ocasió. No tindre una corbata a l’armari era quasi com declarar-se un criminal. De fet, fins i tot els criminals la portaven. Fixeu-vos en les pel·lícules britàniques de presidiaris d'aquells anys, vegeu com vestien dins la garjola Stanley Baker i els seus col·legues en una cinta que s'anomena, precisament, El criminal (Joseph Losey, 1960). La corbata era el símbol de la decència, la uniformitat i la disciplina, i no portar-la era declarar-se gairebé un fora de la llei. Això és el que li va recriminar l'altre dia algú —un esbirro de la premsa havia de ser— a Zelenski, «On està el teu uniforme?». Potser el vestit auster i ajustat de l’ucraïnés no significa molt més que el jupetí roig de Mazón, perquè no deixa de ser una indumentària paramilitar de fantasia com l'altre és una paròdia de la que porta el personal de protecció civil. Però, en aquell context i per a aquells suposats parells seus, era un símbol fàcilment criticable de rebel·lia i l'excusa perfecta per a escenificar una desavinença que, pel que sembla, als que més afectarà serà als ciutadans de la Comunitat Europea en un sentit, i a la indústria armamentista en un altre radicalment oposat i complementari. Però quedem-nos amb la corbata.
Els anys setanta van ser pròdigs en il·lusions que amb el temps esdevingueren miratges. I la més gran, la de la rebel·lió personal. Hi havia tota mena d'heroïcitats barates a l'abast de tothom. Anar-se'n al més aviat possible de casa era potser la tasca prioritària. Era una fugida real, però també simbòlica. Era allunyar-se de la família, però, sobretot, del món caduc de la qual aquesta era estendard i bastió. Existia la poderosa intuïció que hi havia un món millor en alguna altra banda, o, si més no, en un futur pròxim. Una altra gesta consistia a no portar corbata, encara que això no significava haver d’anar necessàriament a gola descoberta; n'hi havia prou amb canviar-la per un elegant jersei de coll de cigne. La corbata la portaven tant els banquers com els cambrers, els dependents com els clients, el potentat com el seu xòfer. En si mateixa, aquella peça no era un símbol de submissió ni tampoc de poder. La corbata, un nuc sobre el coll, al cap i a la fi, representava l'acceptació d’un ordre social que col·locava a uns en una posició i a uns altres en una altra, a uns dalt i a altres baix. Per això, en la pràctica, legitimava la desigualtat, i això era el que un jove irat de l'època percebia fins i tot sense poder definir-ho amb precisió. No portar corbata i deixar-se els cabells llargs i les patilles de bandoler a joc amb el pantaló acampanat, aquesta era, potser, una de les proeses més assequibles. No casar-se, una altra. O, els més agosarats, «ajuntar-se» afrontant els riscos d'una incòmoda clandestinitat quotidiana. Alguns fins i tot van refusar anar a la universitat, tot podent accedir a ella, perquè es van empassar el que deia Ivan Illich en La societat desescolaritzada, a saber, que el sistema educatiu és un formó amb el qual se'ns engrillona, se'ns garbella i segella el nostre destí. I era veritat, el segellava, però ai de qui no deixava que li'l segellaren. Qui no podia o renunciava a transitar aquell camí, a la llarga ho tenia fotut.
Teníem la guerra perduda en tots els fronts. Arribat el moment, la corbata te la posaves quan t'ho exigien en el teu primer treball, i et casaves en una ermita davant d'un capellà progre per allò de no matar d’un disgust a la mamà i també perquè en els hotels encara demanaven el llibre de família en recepció. Fornicar en pecat, a més de car, era prou enutjós, i casar-se civilment ni es contemplava; no va estar permés fins al 78. El que va passar amb els cabells llargs i l'assimilació de la moda hippie per part del prêt-à-porter ja ens havia d'haver posat en guàrdia. Tota provocació es tornava una xarada tan bon punt aconseguien convertir-la en una moda acceptada i, sobretot, rendible. Convertir l'ètica en estètica i aquesta en mercaderia era l'endimoniada habilitat del sistema (llavors tot el món pareixia entendre què volia dir «sistema»). I menysprear l'atractiu de les convencions va ser el nostre error. El discret encant de la burgesia, com va titular l'altre, era irresistible, i el seu abast, universal. Ens marginàvem voluntàriament, o ho fingíem, i per això pensàvem que aquells que estaven marginats de veres, minories i col·lectius discriminats, encapçalarien la revolució. Quin error. Ens vam passar d'ingenus o d'espavilats, però també és cert que pel que fa a alguns detalls ens veneren la burra. Allò de «fes l’amor, no la guerra», posem per cas, no s’ho va inventar cap hippie. Ho va posar en pràctica amb èxit, en el segle IV aC, Lisístrata, el personatge femení d’Aristòfanes. Pareixia tan plausible que si hi haguera més dones al capdavant hi hauria menys guerres, que fins fa poc tot un premi nobel de la pau, Barack Obama, encabia alegrement la idea en els seus discursos. I, no obstant això, ací tenim ara mateix, fent costat als sospitosos habituals, a Ursula von der Leyen i a Pepa Bueno dient-li a Putin que es cagarà al damunt i a nosaltres que els donem diners per a comprar escopetes mentre ens fiquen en el cos tanta por com poden.
Què hi farem, sinó cantar «qué buenos son, que nos llevan de excursión». De colp i volta, l'agenda 2030 de cap per avall. D'ambientalista a bel·licista, o, si més no, armamentística. O tempora, o mores. El món ha canviat, i hi ha qui el veu diferent i qui el veu més igual, que no és el mateix que més igualitari. Resulta que a tot el món li encantava el joc, i el que volia era poder participar, ningú volia quedar-se al marge. Així que es va començar a legislar emfàticament sobre unes llibertats civils de les quals ningú no pot dubtar la legitimitat i la pertinència, però que, segons totes les evidències, fan cosquerelles a l’establishment fins al punt de provocar-li la rialla. I alhora es privatitzava amb pressa, sense pausa i sense fer soroll tot el que era col·lectiu, es restringia l'autonomia política d'estats i individus i es deixava en mans del mercat serveis públics essencials. El poder de les corporacions avançava, i el dels ciutadans disminuïa en la mateixa mesura en què augmentava la seua llibertat de canviar de canal per a veure el mateix programa. Així, fins a deixar-nos amb una mortal incertesa enfront d’un món cada vegada més desestructurat, la crisi climàtica i el fantasma d’una guerra global. I nosaltres fent el moniato totes aquestes dècades, tan bé com cau la corbata, tan bé com li hauria escaigut a Zelenski allí, davall la cúpula del Capitoli, en comptes de donar la nota vestit de Che Guevara. Total, per a acabar claudicant i fer el mateix que tots, començar per llevar-se la corbata i acabar abaixant-se els pantalons.
Si per a alguna cosa va servir la reunió de Trump i Zelenski en la Casa Blanca, fou per a comprovar que la corbata no ha perdut la seua funció simbòlica, i que els que eren joves allà pels anys setanta no anaven molt desencaminats quan van començar a demonitzar-la. Llavors la portava tot aquell que volia paréixer respectable. Els llauradors de boina i faixa, i els qui es jugaven la vida en la bastida o en la mina no la portaven diàriament, però tots se la posaven els diumenges i sempre que es presentava l’ocasió. No tindre una corbata a l’armari era quasi com declarar-se un criminal. De fet, fins i tot els criminals la portaven. Fixeu-vos en les pel·lícules britàniques de presidiaris d'aquells anys, vegeu com vestien dins la garjola Stanley Baker i els seus col·legues en una cinta que s'anomena, precisament, El criminal (Joseph Losey, 1960). La corbata era el símbol de la decència, la uniformitat i la disciplina, i no portar-la era declarar-se gairebé un fora de la llei. Això és el que li va recriminar l'altre dia algú —un esbirro de la premsa havia de ser— a Zelenski, «On està el teu uniforme?». Potser el vestit auster i ajustat de l’ucraïnés no significa molt més que el jupetí roig de Mazón, perquè no deixa de ser una indumentària paramilitar de fantasia com l'altre és una paròdia de la que porta el personal de protecció civil. Però, en aquell context i per a aquells suposats parells seus, era un símbol fàcilment criticable de rebel·lia i l'excusa perfecta per a escenificar una desavinença que, pel que sembla, als que més afectarà serà als ciutadans de la Comunitat Europea en un sentit, i a la indústria armamentista en un altre radicalment oposat i complementari. Però quedem-nos amb la corbata.
Els anys setanta van ser pròdigs en il·lusions que amb el temps esdevingueren miratges. I la més gran, la de la rebel·lió personal. Hi havia tota mena d'heroïcitats barates a l'abast de tothom. Anar-se'n al més aviat possible de casa era potser la tasca prioritària. Era una fugida real, però també simbòlica. Era allunyar-se de la família, però, sobretot, del món caduc de la qual aquesta era estendard i bastió. Existia la poderosa intuïció que hi havia un món millor en alguna altra banda, o, si més no, en un futur pròxim. Una altra gesta consistia a no portar corbata, encara que això no significava haver d’anar necessàriament a gola descoberta; n'hi havia prou amb canviar-la per un elegant jersei de coll de cigne. La corbata la portaven tant els banquers com els cambrers, els dependents com els clients, el potentat com el seu xòfer. En si mateixa, aquella peça no era un símbol de submissió ni tampoc de poder. La corbata, un nuc sobre el coll, al cap i a la fi, representava l'acceptació d’un ordre social que col·locava a uns en una posició i a uns altres en una altra, a uns dalt i a altres baix. Per això, en la pràctica, legitimava la desigualtat, i això era el que un jove irat de l'època percebia fins i tot sense poder definir-ho amb precisió. No portar corbata i deixar-se els cabells llargs i les patilles de bandoler a joc amb el pantaló acampanat, aquesta era, potser, una de les proeses més assequibles. No casar-se, una altra. O, els més agosarats, «ajuntar-se» afrontant els riscos d'una incòmoda clandestinitat quotidiana. Alguns fins i tot van refusar anar a la universitat, tot podent accedir a ella, perquè es van empassar el que deia Ivan Illich en La societat desescolaritzada, a saber, que el sistema educatiu és un formó amb el qual se'ns engrillona, se'ns garbella i segella el nostre destí. I era veritat, el segellava, però ai de qui no deixava que li'l segellaren. Qui no podia o renunciava a transitar aquell camí, a la llarga ho tenia fotut.