Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.
Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.
Recordava recentment Àlex Broch, en una entrevista que li ha fet Jordi Nopca (Ara, 4 de gener 2025), que quan l’any 2008 es va publicar el Diccionari de la Literatura Catalana (Edicions 62), “Jordi Llovet va fer un article dient que la literatura catalana, en comptes de merèixer un diccionari de 1.250 pàgines, en tenia prou amb un de 200”. És una manera de veure les coses, certament, pròpia dels déus de l’Olimp que només es tracten amb Dante, Goethe, Shakespeare, Tolstoi, Kafka i pocs més. Ara bé, la vida (I la literatura) real està feta de moltes més coses. Una mica superbiós sí que ho sembla, el comentari de Llovet.
Superbiós i desenfocat, si més no. La suficiència i la superioritat auto-assignada no són bona recepta. Una mica de moderació, de prudència, si us plau! Ja s’entén el que volia dir, en el fons. Baixar els fums, destriar el gra de la palla. I tant que sí: és una tasca fonamental. Ara, convé fer-la amb sentit de la mesura.
Tot plegat em planteja un problema. Si el panorama de l’assagisme en català, així, en general, no és per a llançar coets, encara que hi apliquem un concepte generós -de màniga ampla- al terme, què en diríem de l’assagisme valencià? Val la pena esmerçar-hi atenció, lectures i esforç? Un assagisme marginal, poc reconegut per la seua pròpia societat, ignorat en general a la resta de l’“àmbit lingüístic”… I no per cap mala intenció, sinó per la força de les coses. ¿Ens hi hem d’interessar, l’hem de reportar críticament? Segons els paràmetres de Jordi Llovet, hauríem de deixar-ho estar, i ocupar-nos de George Steiner, Claudio Magris, Walter Benjamin o Erich Auerbach. O de Susan Sontag. Però no em fa el pes aquest biaxi de Jordi Llovet, i també d’alguns altres. El trobe, amb tots els respectes, provincià.
0