La 'ciutat instantània' aixecada a Eivissa el 1971: un milió de grapes i 15.000 metres quadrats de plàstic

Des de fa dues setmanes, Raquel Victoria pren cafès i cerveses en un quiosc d'una cala deserta. El quiosc canvia en temporada baixa als guiris de la temporada alta pels veïns que viuen a les cases que més a prop queden de la cala. Molts són senyores i senyors que superen els setanta anys. És la franja d'edat que cerca Raquel Victòria. Prou grans per haver vist les imatges que ella ha anat a buscar a aquest racó del nord d'Eivissa. Prou joves perquè els estralls de l'edat no hagin esborrat el record d'aquelles setmanes en què a Port de Sant Miquel es va assajar la utopia dins d'una ciutat de plàstic.

Raquel Victoria, graduada en Belles Arts per la Universitat de Granada, curadora artística i doctoranda, va topar-se amb la història. De forma literal: quan se li pregunta per l'inici de la curiositat utilitza un verb molt precís per concretar la casualitat: topar. “Em vaig topar amb la instant city d'Eivissa”, diu, i retrocedeix el 2020, el curs acadèmic del confinament. Ella estava immersa en el seu treball de final de grau. Buscant referències es van desplegar davant dels seus ulls 15.000 quadrats de PVC. “Fins aleshores no havia sentit parlar de la instant city. Vaig al·lucinar amb totes les coses que vaig començar a llegir i veure sobre aquell projecte. Amb raó, el van anomenar el Woodstock espanyol. I havia passat molt a prop de casa meva, just a l'illa del costat on, a més, havia estat diverses vegades de nena perquè allà van emigrar uns oncles dels meus pares. La instant city es va convertir en una obsessió i, ara, tinc el privilegi de poder dedicar-li temps a investigar-ho. Em sento afortunada”.

Ciutat instantània. Aquest és el nom que va rebre la gran estructura que es va alçar a Port de Sant Miquel entre finals de setembre i mitjans d'octubre del 1971. Era de plàstic i inflable, tant efímera com pràctica. D'on va sortir? Qui la va posar allà, en una cala que havia estat gairebé verge fins que, uns quants anys abans, havien construït tres mastodòntics hotels en un dels seus vessants? I, sobretot, per què es va inflar aquella estructura? Moltes de les persones que van tenir a veure amb aquell experiment són mortes. L'edat, en els casos més feliços; sobredosi o la SIDA, en els més tristos.

Ciutat instantània. Aquest és el nom que va rebre la gran estructura que es va alçar a Eivissa entre finals de setembre i mediats d'octubre de 1971. Era de plàstic i inflable, tant efímera com pràctica. Moltes de les persones que van tenir a veure amb aquell experiment estan mortes. L'edat, en els casos més feliços; sobredosi o la SIDA, en els més tristos

Un milió de grapes i sis grapadores

Però una de les dues ments que la van imaginar abans que ningú segueix tant viva com lúcida. Aixeca el telèfon des d'un despatx situat a l'Eixample i contesta amb una precisió increïble a tot allò que se li pregunta. És minuciós amb els detalls i, en el to de veu, s'intueix tanta nostàlgia com orgull.

– Els organitzadors estaven molt espantats fins que van veure les fotos de la prova pilot. 'Ah, quedarà més bonic que posar unes tendes de campanya'. Ens van assignar 10.000 de pressupost… ni una més; que arribarien, és clar, a poc a poc, a mesura que anéssim justificant les despeses. Ens busquem la vida, no ens en quedava cap altra: pensa que nosaltres, que acabàvem de terminar Arquitectura a la Universitat Politènica de Catalunya, érem part de la generació que havia viscut tan intensament tot el que va passar després de Maig del 68. La imaginació al poder .

Per a Carlos Ferrater Lambarri (Barcelona, 1944) la instant city eivissenca va ser la primera gran criatura que va dissenyar, el toc d'una carrera que dècades més tard el portaria a dibuixar els plànols de tres pomes de la Vila Olímpica o de l'estació de tren de Saragossa, i a aconseguir importants premis per diversos dels seus projectes.

Els organitzadors a què es refereix Ferrater eren els directius de l'ICSID, les sigles, en anglès, del Consell Internacional de Societats de Disseny Industrial. El seu congrés, bianual, es va celebrar a Eivissa just quan arribava la tardor de 1971. La prova pilot va ser el primer mòdul de la ciutat instantània que es va fabricar, en una planta de Cerdanyola del Vallès, i gràcies a la complicitat d'Aiscondel, l'empresa que va acabar facilitant a aquells joves amb grenyes –com George Harrison– la ingent quantitat de plàstic que necessitaven.

La “imaginació al poder” van ser el milió de grapes i les sis grapadores que van aconseguir, gratuïtament, per acoblar totes les peces de l'inflable. El “nosaltres”, el pronom que involucra els vells companys que el van acompanyar en una aventura que, tot i ser molt avantguardista, tenia un objectiu molt prosaic: allotjar els centenars d'estudiants que, des de tot el món, viatjarien a una illa que ja havia esdevingut una de les meques per als hippies fugits de la Guerra del Vietnam. El congrés de l'ICSID no deixava de ser una excusa, que ni pintada, per reunir-los a tots en aquella ciutat instantània.

Pensar-la, dissenyar-la, instal·lar-la, i omplir-la d'ànimes hedonistes i bohèmies, va ser una contrarellotge. Carlos Ferrater es va tancar amb un bon amic i company de promoció, Fernando Bendito, en un “amagatall” del barri barceloní de Sant Gervasi. En aquella oficina van escriure un manifest al qual va donar la seva aprovació Luis Racionero. L'escriptor, una mica major que ells, havia recorregut de dalt a baix les comunes de Berkeley, Califòrnia. D'aquell esperit es van xopar Ferrater i Bendito.

Racionero va compartir amb ells la seva agenda. Estava plena de les adreces postals a què molts hippies i lliurepensadors acudien per recollir les cartes que els manaven. Allí, ja les facultats d'Arquitectura i Disseny d'universitats neerlandeses, alemanyes, britàniques, japoneses, índies, xilenes o argentines van arribar multituds de sobres. Dins d'elles, el manifest, i el cartell del congrés, un arc de Sant Martí sobre fons negre –dos anys abans que Pink Floyd l'estampara a la coberta de The Dark Side of The Moon– que va dissenyar José Manuel Ferrater, germà de Carlos i, en el futur, prestigiós fotògraf de moda. Tot estava imprès sobre un material atípic. Seda; com que pesava molt poquet, abaratia aquell spam analògic.

“La resposta va ser magnífica. Tothom va voler venir i se les va enginyar per ser a Eivissa al setembre… però, és clar, no pel congrés”, diu Ferrater. “Nosaltres no volíem rebentar-ho, ni de bon tros. Amb els anys crec que els directius de la ICSID ens van acabar perdonant. Érem amics o deixebles dels ponents que parlarien a l'hotel, però sí que sentíem que es podien fer les coses de manera diferent. Consideràvem que hi havia massa immobilisme al món del disseny i, tant Fernando com jo, igual que altres amics que ens van donar un cop de mà, érem ferms militants antifranquistes. La instant city va ser l'oportunitat de llençar un missatge”.

Aquesta proclama era la col·lectivitat. Sota aquest prisma, explica Ferrater, es va escriure “la gramàtica, senzilla, però essencial”, que va convertir el PVC en una sèrie d'inflables interconnectats (un llarg mòdul central, espai comú, del qual sorgien cèl·lules laterals, les habitacions). Aquesta “gramàtica” –Ferrater no fa servir cap altre terme– va ser obra de José Miguel de Prada Poole, un dels arquitectes espanyols més reconeguts de la segona meitat del segle XX.

Els dos catalans sabien que el val·lisoletà ja havia fet –i continuaria fent després de l'experiència eivissenca– els seus primers passos en aquest tipus de construccions etèries. Li van enviar una carta i van rebre de tornada, més que un pla, un esbós amb aspecte d'instruccions d'ús. “La gramàtica”. Segons es baixaven de les furgonetes i els cotxes amb què van arribar a Port de Sant Miquel –una cala a la qual era molt més fàcil accedir per mar que per terra–, els joves es posaven a cavar una rasa. Allí es grapava un extrem del plàstic, per fixar-lo al terreny. A l'altre extrem, la peça es connectava amb la peça següent. Es formava un arc.

“La tensió membrana d'un inflable va en funció del radi de curvatura: com més radi de curvatura, més tensió a la membrana. És així de senzill”, recita Ferrater, “i et permet arribar a inflables grans, com la nau comunitària de la instant city. No entenc per què aquest tipus de construcció no es fa servir més: seria molt útil en casos d'emergència en què calgui reallotjar, temporalment, una gran quantitat de persones, com ha passat després de la DANA de València. És molt més còmode i més digne una casa inflable que un pavelló, on sembla que ens emmagatzemen”.

La tensió membrana d'un inflable va en funció del radi de curvatura: a més radi de curvatura, més tensió en la membrana. No entenc per què aquest tipus de construcció no s'utilitza més: seria molt útil en casos d'emergència en els quals calgui reallotjar, temporalment, a una gran quantitat de persones, com ha ocorregut després de la DANA de València. És molt més còmode i més digne una casa inflable que un pavelló, on sembla que ens emmagatzemen

José Manuel Ferrater — Fotògraf de moda

Tan útils com la funcionalitat amb què De Prada Poole va plasmar la idea van ser els contactes de l'arquitecte barceloní a l'illa. Coneixia Raimon Torres, que era alhora l'arquitecte que havia dissenyat els dos hotels on es realitzaria el congrés i l'arquitecte de l'Ajuntament d'Eivissa. El seu favor va ser imprescindible perquè tot el que passaria durant aquells vint-i-sis dies no fos qualificat de subversiu per les autoritats franquistes que manaven a l'illa.

Drogues, quines drogues?

A Raquel Victoria, durant les entrevistes, li han explicat que una parella de la Guàrdia Civil s'acostava cada matí fins a l'inflable. Buscaven droga. Pel que sembla, no la van trobar. Ferrater no es mulla quan se li pregunta si allà dins es va consumir LSD, haixix, marihuana, altres substàncies. Sí que explica, felí, que en tornar a Barcelona, acabada la utopia, va rebre una trucada a casa seva.

– Senyor Ferrater, en diem per ordre de la Brigada E.

– La Brigada E? Què significa l'E?

– Estupefaents.

Va deixar la seva dona, i un nadó, la seva filla, que acabava de néixer, i es va presentar sense perdre temps a la sinistra comissaria de Via Laietana. “Vostès comprendran que jo el que he fet ha estat dissenyar aquella ciutat de plàstic, el que passés allà dins…”. L'arquitecte va sortir indemne.

Potser al comissari de Barcelona li hauria arribat notícia d'un moment molt concret del festival eivissenc. Un dia, el que van veure els policies en baixar a es Port de Sant Miquel va ser un tricorni inflable. Era la resposta dels melenuts, un dels happenings que es van organitzar (hi va haver música, teatre, art en viu, paelles multicolor) en un campament aeroestàtic que va acabar menjant-se els actes del congrés oficial de disseny industrial. “Les fotografies que es conserven són increïbles. A mi em fascina imaginar-me una de les performances que m'han explicat: un tub de plàstic baixant des de la muntanya fins a arribar al mar, on sura mentre desenes de persones es banyen amb la cara oculta per màscares de plàstic. Avui ens resulta surrealista, en aquella època era plena avantguarda”, explica la Raquel Victoria.

L'estada eivissenca de la curadora mallorquina conclou aquest cap de setmana. A Ses Dotze Naus –un espai de creació i de residència artística, el benefactor que l'ha becat per investigar la instant city– imparteix un taller aquest cap de setmana que constarà de dues parts. La primera, teòrica, serà un diàleg sobre la història del gegantí inflable. La segona, pràctica, un intent col·lectiu de construir, entre les alumnes i ella, un esqueix de la fantasia acolorida que es van imaginar De Prada Poole, Bendito i Ferrater. “Però no de la primera ciutat instantània... sinó de la segona, que em sembla més interessant. Descobrir-la va ser el que realment em va trencar el cap”.

– A què et refereixes amb la segona ciutat instantània, Raquel?

– És la part oculta més interessant de tot aquest assumpte perquè no la solen esmentar en els reportatges que hi han escrit. La vaig sentir anomenar en alguna lliçó que ha donat Carlos Ferrater sobre el tema [al principi es va negar a parlar de la instant city davant d'universitaris, molts anys després, acabaria acceptant, com a homenatge a Yago Conde, un professor i arquitecte amic seu, que sempre els ho va demanar, però a qui mai va complaure en vida], i ha canviat totalment la meva manera d'enfocar aquesta història. Què va passar? Entre concerts, paelles multitudinàries, altaveus, festes… en aquella comuna van acabar establint-se normes. Que si calia treure's les sabates, que si no es podia fer soroll a partir de certa hora… És a dir, les assemblees d'aquella utopia que pretenia viure al marge del capitalisme es van capitalitzar.

– Per què no va funcionar la utopia?

– És una cosa que m'agradaria continuar investigant, però intueixo que hi va tenir molt a veure que, encara que es va sumar gent jove eivissenca, la majoria dels participants al congrés eren fills i filles de famílies burgeses. Si no, com van poder viatjar a Eivissa i estar-hi tres setmanes passant-s'ho tan bé? Això cal tenir-ho en compte. Què van fer alguns, però, entre ells Ferrater? Recollir el plàstic que havia sobrat i anar-se'n a uns metres de distància per aixecar una altra ciutat amb canyes i altres materials que van trobar per la platja. Així que el que farem al taller, sense gaires referències prèvies, perquè vull que la imaginació voli, serà un homenatge a aquest segon inflable, que va ser la contra de la contra.

Desapareix la instant city

Miquel Escandell, de Can Miquel Marès, va ser veí de la ciutat instantània. Ca seva estava just al costat i el telèfon està apuntat a l'agenda de Raquel Victoria: és una de les últimes entrevistes que li queden per fer. Va veure com la van aixecar, es va estranyar davant del que estava passant, va fer càbales sobre si aquella estructura podria mantenir-se dreta, li va produir curiositat el que passava, però no va participar de l'assumpte. Estar i deixar estar, la clàssica actitud que van adoptar molts pagesos eivissencs davant l'aparició dels hippies durant el boom turístic d'Eivissa.

Sí que va entrar aquest agricultor –i ramader, recol·lector, pescador: les habilitats imprescindibles de tot minifundista insular– al terreny veí quan els cilindres es van desinflar. Va tallar diversos trossos i se'ls va emportar als seus corrals per emmagatzemar-los. Durant molts, molts anys, li van servir per tapar garrofes o gra. El PVC, un material totalment revolucionari per a ell, era un fantàstic aïllant. La seva neta Neus, enginyera, ha sentit des que era una nena històries sobre el que va passar durant aquells dies d'octubre.

Hi ha anècdotes similars en moltes altres cases de camp. Una de les fotos d'aquella història que ha sobreviscut mostra a dues dones d'una certa edat, vestit de treball, pèl cobert i trenat, mirant l'inflable. Estan d'esquena al fotògraf i, segons diu, amb un deix de malícia, Raquel Victoria semblen preguntar-se: “Això què carai és?”.

Acabats els happenings, van aparèixer desenes de carros tirats per cavalls. Venien des Rubió i de Benirràs, les dues zones més properes a es Port de Sant Miquel. S'havia corregut la veu; tots els pagesos volien el seu plàstic. Com si fos una Moby Dick multicolor que s'hagués quedat encallada en aquella cala del nord d'Eivissa, la instant city va anar desapareixent tallada pel tall de navalles i tisores.

Durant dècades –han passat gairebé cinc i mitja–, el PVC va ser vist aquí i allí en moltes finques del municipi de Sant Joan de Labritja, al qual pertany aquest port natural de la costa eivissenca. Sempre amb una utilitat agrícola. Miquel d'en Marés recorda que, ja en els noranta, dos tipus amb accent català “i molt ben vestits” es van acostar a la seva casa preguntant-li pel plàstic. Volien veure-ho. Ell els ho va ensenyar i ells es van alegrar: es conservava de manera admirable. Els catalans ben vestits eren delegats de l'empresa que havia fabricat aquelles lones perquè, després, la contracultura arquitectònica aixequés una ciutat instantània a la qual Miquel d'en Marès sempre es refereix d'una manera molt diferent de la qual van usar els seus creadors: “Sa xabola”.