Els llibres vells, descatalogats o fora de circuit -com ara els que trobem de tant en tant i de manera casual a les llibreries de vell- ens remeten a un passat incert i de vegades misteriós. Sovint són una troballa il·luminadora. Com veus del món d’ahir, testimonis d’una altra època ja extingida, però que per alguna raó encara reserven la sorpresa i la capacitat d’emoció, perquè ens hi lliguen fils invisibles -però molt reals. No passa amb tots els llibres vells, evidentment, només amb alguns de molt especials. Com per exemple els que fa poc vaig trobar -o em van trobar- en una llibreria de vell al centre de València. Els vaig veure una mica per atzar, enmig de molts altres volums -desenes, centenars- que en aquell moment no em deien gran cosa. Però que, i vet ací la gràcia, potser un altre dia sí que exerciran una atracció irresistible. De què depèn, això? Difícil saber-ho, però en principi es pot pensar que de les preocupacions, les cabòries, els interessos del moment, dels temes i qüestions que et capfiquen. Els llibres ens parlen, però ens han de trobar receptius. No deixa de ser una qüestió d’atzar, un punt misteriosa, però que respon a una lògica. Una lògica que va al seu aire, això sí.
També passa això amb els llibres nous, però d’una manera molt diferent. Els llibres nous, acabats de publicar, tenen l’aroma del temps present, encaixen en les vivències o la sensibilitat del moment, o bé recuperen en un nou embolcall textos ja coneguts, que ara prenen un altre sentit o una actualitat renovada. Un exemple: la narració breu o nouvelle de Thomas Mann Mario i el màgic, traduïda per Joan Fontcuberta i amb un epíleg -oportú i informat- d’Edgar Straehle (Males Herbes, 2025), ben coneguda però que incita en el nou context editorial, i a més en català, a la relectura. Que és especialment recomanable a hores d’ara: en aquesta narració publicada el 1930, Thomas Mann fa sàtira de l’efecte hipnòtic d’un embolicador italià -Cipolla- que comparteix molts trets amb el dictador feixista que magnetitzava amb la seua vèrbola les masses italianes, amb els efectes nefastos que sabem. Thomas Mann, a més de les grans novel·les com Els Buddenbrook, La muntanya màgica o Doktor Faustus (que va traduir al castellà Eugeni Xammar) també fou autor de narracions breus tan penetrants com l’esmentada i també Tristan, Senyor i gos o La mort a Venècia. En les quals desplega un art de percepció, imaginació, ironia i suggeriment sense parió.
De vegades els llibres nous -si són fruit de nova recerca o de replantejaments aprofundits de situacions, si recapitulen amb informació exhaustiva o una nova perspectiva episodis històrics o problemes oberts- afegeixen a l’element que els és consubstancial de sintonia amb el moment històric i els lectors coetanis, un efecte -de vegades pertorbador- de cancel·lació de les interpretacions o les aproximacions anteriors. Superació, cancel·lació: llibres datats, inscrits en una problemàtica que ja no és actual, perquè ha sigut desplaçada. Les biblioteques envelleixen amb els seus propietaris. Me n’he adonat de vegades, no sense un calfred, quan he pogut contemplar els llibres que havien guardat amics ja grans.
Però no sempre és el cas, tant pel que fa certes biblioteques com pel que fa a llibres concrets. La vigència d’alguns llibres malgrat el pas del temps és una qüestió interessant. Com i per què passa? Perquè no sempre passa. En la creació literària, en general, el temps és el gran sedàs, el gran jutge, el crític definitiu. Hi ha llibres il·legibles i altres que s’aguanten, que ens interpel·len. Els que anomenem clàssics formen part d’aquesta categoria, que no s’aplica només a la creació. També a un cert tipus de pensament social o filosòfic.
Ben sovint els llibres vells tenen un interès bàsicament documental. Testimonis d’una època, ens ajuden a entendre-la millor. D’aquesta mena són els dos llibres als quals em referia més amunt. El primer és un petit volum del 1934, sense peu editorial (tot indica que fou una autoedició o edició a càrrec de l’autor), però publicat a València: Crónicas literarias, d’Alejandro Gaos. Un llibre breu, però substanciós. Reflex d’un ambient intel·lectual. Alejandro Gaos pertanyia a una nissaga molt notable de la València anterior al 1939 (amb orígens astur-galaics), que va donar un seguit de noms rellevants: José Gaos, el primogènit, filòsof, deixeble d’Ortega y Gasset, rector de la Universitat Central de Madrid, exiliat i ferment de la cultura filosòfica a Mèxic; Vicente Gaos, poeta important; Angel Gaos, intel·lectual comunista que publicava a la Nueva Cultura de Josep Renau, empresonat i també exiliat; l’actriu Lola Gaos, que fou companya de l’escriptor Gonçal Castelló, i Alejandro, que sobrevisqué al triomf franquista i fou catedràtic d’institut a Requena, després de superar la depuració per la seua significació i actuació durant la guerra civil. La nissaga dels Gaos, que vivien al carrer Jorge Juan de València -Max Aub hi tenia una relació molt estreta-, és fonamental per a entendre una certa València d’abans de la guerra civil. Margarita Ibáñez els va retratar molt bé al seu llibre Los Gaos, el sueño republicano (PUV, 2020), reportat en un article de Lucas Marco en aquest mateix mitjà.
Alejandro Gaos s’esplaia en Crónicas literarias sobre el seu “gran problema vital”, la voluntat autobiogràfica i la seua situació personal -literatura del ‘jo’ avant la lettre- i parla de “la gran passió d’ara per les biografies de tota mena”, i de molts més temes. Als anys trenta del segle XX el gènere biogràfic ja feia forrolla. A banda consideracions sobre Bécquer o Pereda, em sobta el seu apunt sobre el poeta Pasqual Pla i Beltran, el poeta proletari de llavors, nat a Ibi, obrer a Alcoi, revolucionari fervent, que havia publicat Narja, un poemari que Alejandro Gaos considerava fracassat. “Una elemental barbaritat”, políticament. I estèticament una desviació del seu autèntic tremp poètic. De Pasqual Pla i Beltran, avui tan oblidat, cal consultar Antologia poètica (1930-1962), a cura de Manuel Aznar Soler (Ajuntament de València, 1985) i la Poesia Completa (IAM, 2009), també a cura del seu gran estudiós, que és Manuel Aznar. Un estudiós de l’exili espanyol i del llegat cultural valencià que hauria de ser reconegut com cal.
Però Alejandro Gaos escriu sobre més coses, reflex dels debats -o de l’esperit- del seu temps, i hi aporta una sensibilitat afuada. Un capítol tracta de la “Inferioritat intel·lectual de la dona” -cosa de la qual se’n parlava llavors, quina barbaritat!, però era així-, que teoritzaven els reaccionaris, i que ell impugna... Un altre, sobre la novel·lística de Blasco Ibáñez, molt agut i intencionat, on salva el cicle valencià de Blasco, a qui considera més que novel·lista un “admirable narrador” que va assolir el cim en les novel·les del cicle valencià, perquè després va decaure i fou més banal... Una opinió compartida també per Joan Fuster (i molts altres, certament), i que no és només una qüestió de gust, sinó quelcom de molt profund, que té a veure amb el pòsit de l’experiència viscuda o de l’observació i les limitacions de la imaginació.
L’altre llibre -una troballa sorprenent- del qual volia parlar és Dimarts d’amical conversa, 1920-21, atribuït a la Joventut Valencianista, publicat a València el 1921, sense peu editorial, només d’impremta: la Impremta Valencianista (carrer Miñana 7 i 9), amb un pròleg d’Adolf Pizcueta. És un aplec de resums de les conferències que organitzava l’entitat Joventut Valencianista i que foren publicades al diari La Correspondència de València. Un moment de la nostra història, en el llarg camí del valencianisme, que no és una dèria passatgera o cosa de fa quatre dies. L’entendríem molt millor si algú hagués fet una història del valencianisme cultural, un gran buit historiogràfic. Per descomptat que hi ha moltíssimes aportacions, però no una síntesi com cal. I del valencianisme polític -per cert- encara vivim del treball d’Alfons Cucó, datat el 1971 i recuperat per l’editorial Afers el 1999.
Adolf Pizcueta, el gran valencianista del segle XX, signava el pròleg, on exalçava “la força motora del nostre ideal nacionalista”. La tasca era patriòtica, pretenia “desvetllar la consciència del poble, anorreada estúpidament”, “reconstruir la nostra cultura i donar a les novelles generacions un sentit de modernitat”. Paraules que encara ressonen. I emmarcava el projecte en el temps que vivien aleshores, el 1921. Fem-ne memòria: la fi de la Primera Guerra Mundial, l’obertura d’horitzons incerts -havien caigut els imperis tradicionals, havia esclatat la Revolució a Rússia, la reacció encara no havia començat de debò- en els quals hi havia, a Europa, una certesa: “El principi que cada poble té el dret a governar-se, és unànimement reconegut i segueix imposant-se. Treballem tots els valencians perquè la nostra terra sia lliure”.
Són textos que val molt la pena llegir, per a fer-nos càrrec d’un estat d’esperit, de la maduresa o la immaduresa dels valencianistes d’aquell temps, de les qüestions que es plantejaven a les palpentes o amb una certa consistència. Alguns exemples. Vicent Tomàs i Martí va parlar sobre Pompeu Gener i la seua obra (traspua coneixement i empatia, proximitat i sentit d’agermanament). Francesc Almela i Vives es va esplaiar sobre “L’home de lletres valencià”, en sintonia amb el que es feia llavors a Catalunya, una tasca de des-provincianització i retrobament: “l’home de lletres valencià ha d’emprar en tot moment la nostra llengua”. Enric Navarro Borràs va parlar sobre Paul Verlaine. Maximilià Thous -director de La Correspondencia de Valencia- sobre art valencià, amb un títol significatiu i molt d’època: “Imperialisme artístic valencià”. En fi, moltes més coses: Àlvar Pascual Leone sobre cultura i joventut; Josep Garcia Conejos sobre la crisi econòmica mundial; Josep Cervera sobre “La presència de la dona en la vida moderna”, Eduard Buil sobre idees per a promoure la cultura; Pasqual Asins sobre problemes de l’ensenyament; l’alcalde de València Ricard Samper sobre “Autonomia municipal”. I molts més temes, que s’han arrossegat al llarg del segle XX i el que portem del XXI, incloent “el problema dels ferrocarrils a Espanya”, la literatura clàssica, o lectures poètiques. Un exemple interessant de sociabilitat valencianista recollida en lletra impresa, que ens permet tafanejar en el que deien fa un segle, alhora que ho situem en el seu temps, marcat per la Declaració Valencianista del 1918, les iniciatives i l’activisme de Cambó, l’exemple de la forta empenta cultural a Catalunya, les tensions socials i el final abrupte de tot això el 1923, amb la Dictadura de Primo de Rivera.
El valencianisme hagué de madurar a la força als anys republicans i finalment s’integrà al Front Popular. I va perdre una guerra. Aquest volum permet fer-nos una idea de “com pensaven” en un moment determinat, enfront de poders polítics i culturals molt més forts, en comparació dels quals el valencianisme era esquifit, una tradició feble. Però no inexistent, i a més perseverant. Tan perseverant que ha arribat envigorida, renovada i pletòrica als nostres dies.
0