Assumir la veu de Mestalla

Tot començà el 1982 i el 1990, però per no allargar la cosa recordem ara només una llicència, la de l'ajuntament de Rita Barberà al València de Paco Roig per ampliar una grada el 1999 a costa d'un carrer, Arts Gràfiques. La denúncia no va tardar i el culpable semblava el club, però era un beneficiari, que no és la mateixa cosa, primera ronda. Aquella sentència favorable als veïns serví de coartada a Camps i a Rita per aconseguir el pelotazo que també semblava beneficiar el València, però que potser acabarà per arruïnar-lo. Rita i Camps es lleven a Roig d'enmig i col·loquen com a cap accionarial Soler, fill de constructor, més clar aigua, segona ronda. Es permuten terrenys a favor del l'ajuntament, hi ha requalificació d'horta a favor del club, un habitual de la dreta local i es presenta la maqueta d'un nou estadi a bombo i platerets, foto de Rita i Camps amb la Ciutat de les Arts al fons, tercera ronda. Aquells dirigents patrimonialitzaren descaradament el club i vengueren la moto a l'afició via Canal 9, els seus hereus polítics actuals obliden declarar-lo BIC perquè al 2025 el València CF sembla un cadàver sense sang política que xuplar, o això creuen. Vingué la crisi de la rajola el 2008 i les obres s'aturaren, el club era un marró i el pelotazo dormiria plàcidament. La Fundació del València CF, amb ampla majoria conservadora, malvengué el club al pitjor postor el 2014, amb la campanyeta mediàtica a favor habitual i la Consellera d'Esports, una tal Català, ho vegué tot rebé. Malvengueren el club perquè el marró era més gran que el profit de la sang que li quedava al moribund blanc-i-negre, quarta ronda. Els governs del Rialto i del Botànic ara digueren no, ara ja vorem, mogueren peces malament però mai ho feren realment cap avant, Compromís i PSOE no tindrien massa a amagar, però sincerament no sé si amaguen res. Per art d'encanteri i amb la tornada del PP a l'ajuntament tot s'accelera, per què?. Així a juliol de 2023 es decidí aprovar per fi uns beneficis urbanístics que fan aparentment viable el pelotazo i que beneficien algú, qui?, és igual, tot sembla que afonarà econòmicament el València CF, cinquena ronda. La política de fets consumats de Català arrossegà Compromís i PSOE, però convé recordar que no hi ha alcaldessa sense els 4 de Vox. Aquest mes s'han représ les obres a Corts Valencianes, ara Català ha oblidat el bombo i els platerets, tot es fa un poc d'amagat. Per resumir-ho tot citaré Vicent Molins que escrigué molt encertadament fa poc que no parece tratarse de un club queriendo acabar un estadio, sino de un estadio[pelotazo] haciéndose valer de un club para poder ser acabado, el pelotazo és meu, l'escrit clar, el dels terciaris d'altres. El club no havia importat mai, l'afició tampoc.

El nou estadi i el deute corresponent poden ser la tomba definitiva del club, prou més que un possible descens a Segona. Els dubtes tècnics, econòmics, legals i socials sobre el nou estadi són enormes, tants com les certeses sobre el vell, tot quedà clar al Col·legi d'Arquitectes a desembre i també als articles de Carlos Navarro en aquest diari. Només una dada: amb una tercera part del que costa acabar el nou estadi es podria renovar totalment Mestalla, negociar una compensació als veïns i potser la ciutat recuperaria els usos del sòl a Benicalap. Això sí, ni a un lloc ni a un altre hi hauria pelotazo, i no va per ací la línia política actual.

A Sport, space and the city l'anglés John Bale allà pel 1993 ja parlava de la importància dels estadis en la història dels clubs i de les seues ciutats. Els estadis són fites arquitectòniques, de modernitat, de control o de revolta. Parlava Bale dels estadis com espais sagrats, d'una religió laica diria Vázquez Montalbán, i com tots els espais sagrats, no són només patrimoni dels fidels, són també patrimoni urbà, ciutadà. Mestalla és per la ciutat de València un espai sagrat des del 1923, com ho era el tristament desaparegut Vallejo o com ja és Orriols. Mestalla és per al cap i casal, i un més enllà valencià, un bé de rellevància local, un bé d'interés cultural, i tant de bo també ho fóra en majúscules. El futbol, com sempre ha estat, és una bona metàfora social. Jo de la dreta política no espere massa, s'ha constatat ací que els seus interessos són econòmics i no socials. De certa esquerra no perd encara l'esperança que algun dia entenga que la mort del futbol d'abans, que l'enderrocament del vell Mestalla o la Supercopa d'Espanya a Aràbia, estan al mateix paquet que l'uniformitat comercial de les ciutats europees, que els pisos turístics arreu, que les mirades fixes als mòbils pel carrer o que les mascletades polítiques a Madrid. Sense el vell Mestalla, de la identitat irrepetible que li dona a la ciutat, i de moltes d'aquelles coses que donen a València una història única i original, València serà cada vegada més com totes les ciutats. Si totes les ciutats són iguals València ja no serà ni cap ni casal de res perquè no hi haurà res del que ser cap i casal. València només serà una ciutat més, ja tindrà igual ser valencià, ja no caldrà ser valenciana i ja no farà falta ser poble, i ja va dir Estellés que res no s'és sinó s'és poble.