Vicent Molins, autor de ‘Ciudad clickbait’: “En les ciutats que estan de moda els ciutadans viuen cada vegada pitjor”

Les ciutats han esdevingut un parc temàtic que expulsa els veïns. A mesura que creix la popularitat d’una urbs, resulta més complicat viure-hi. Les capitals espanyoles baten rècords de visitants i de preu del lloguer anualment. Com es brega amb aquesta contradicció? D’on sorgeix? Per què els alcaldes han abraçat una indústria que colpeja en el benestar dels seus ciutadans? I aquests, per què continuen defensant-la? El geògraf i periodista Vicent Molins (València, 1986), apunta que en les tres últimes dècades l’autoestima de les ciutats s’ha construït sobre la base de la imatge exterior. Partint del que denomina el trauma del 92, any de l’Expo i els Jocs Olímpics, detalla com les ciutats s’han obsessionat a vendre’s cap a l’exterior. Els governants, entre la perplexitat i el màrqueting, governen sobre la base de titulars cridaners que acaben sent fum. Sobre aquestes qüestions versa Ciudad clickbait, (Barlín Libros, 2025), el seu últim assaig, els conceptes del qual desenvolupa en conversa amb elDiario.es.

Per què ‘ciutat clickbait’? Què significa?

El terme és donat per un fenomen, l’anomene de manera una mica presumptuosa un nou ordre digital. Treballem, vivim, socialitzem d’una manera diferent i això té impacte en les ciutats. Les nostres ciutats han canviat, a pesar que la majoria creient que viuen en els noranta i continuen tenint estructures, mirades, preses de decisions molt semblants a com ho feien en els noranta. I l’adaptació davant aquesta nova realitat, per a bona part de les ciutats espanyoles, han sigut narratives hiperaccelerades, ràpides, titular superficial. Clickbait. Polítiques que es fixen en la captació d’atenció, tenen el seu gran objectiu: fer llum i no desenvolupament més a llarg termini.

A mi sempre m’agrada posar el cas, pres com a caricatura, de Venècia. Tots sabem que és una marca que funciona, estupenda, sexy, és recognoscible, està de moda... Mai, com fins ara, ha passat tanta gent per Venècia, però és una ciutat que no funciona, en què mai ha viscut tan poca gent... Ni en els anys de la pesta, quan van morir milers i milers de persones, no va arribar a baixar tant la població com ara. És aquesta diatriba entre marques que estan de moda, ciutats en què els ciutadans cada vegada viuen pitjor.

Parla de polítiques de captació d’atenció com si foren un artifici en la política municipal. A què es deu aquesta obsessió de cridar l’atenció constantment?

És una reacció lògica, en molts casos jo crec que es deu simplement a un intent d’adaptació a un món que no entenen, costa molt adaptar l’Administració a la realitat. Òbviament, hi ha altres casos en què hi ha connivència, hi ha una catifa roja i una pretensió que hi haja un model determinat que afavorisca aquest pas ràpid a una inversió en què no calga mirar massa si afavoreix la major part dels ciutadans o no.

Pose el cas també de Vigo, és un estàndard de ciutat postindustrial, el seu model de la qual, al que jugava, va deixar de funcionar allà pels huitanta i els noranta. Davant això, Abel Caballero, que és un personatge molt singular, un teòric marxista en els inicis, una persona formada a Oxford, però es va adonar que això no li funcionava per a guanyar eleccions. La seua ciutat necessitava tindre més atenció del país d’una altra manera i es va inventar una cosa realment eficaç, una ciutat que està de moda. I això té dues variants: la llum que fem cap a l’exterior, intentem resultar competitives i la manera de competir és cridar l’atenció, però no sempre ho aconseguim. Moltes ciutats s’han preparat per a ser turístiques, però no ho són realment. L’altre vessant és la nostra pròpia autoestima, que és una deriva de les més nocives, ciutats que solament es mesuren per la gent que passa ràpid pels seus carrers, que solament es mesuren pel percentatge de visitants a l’aeroport aquest any més que l’anterior. Això al final ens fa mal, no parlem de nosaltres, no posem en el centre la ciutadania sinó una marca. I quan fem només marca, deixem de ser ciutat. Jo ho connecte, aquesta mena de miopia, amb la crisi d’habitatge. Hem passat 15 anys mirant cap a una altra banda, deixant-nos portar per les mels del reconeixement exterior. No hem anticipat, no hem planificat el que ens passava als nostres carrers. En part, sobretot en l’eix mediterrani, a València, Barcelona, però també Mallorca, hi ha hagut un increment tremend de la població, som una zona hiperdinàmica. En tot just 10 anys en bona part de les ciutats de la Mediterrània hem duplicat les persones que entren pels nostres ports i aeroports. Com no ha de tindre conseqüències en l’habitatge, en l’ordenació del territori, en la manera com ens cohesionem com a societat? No hem sabut preparar-nos davant aquest canvi, estàvem dient-nos que estem de moda.

Creu que el turisme és compatible amb una ciutat habitable?

Ahir deia com a provocació que el llibre és un al·legat a favor del turisme. Jo crec que hem de deixar de mentir-nos: som ciutats turístiques. Una altra cosa és que ens agrade menys o que algú plantege un mode distint, que no ho sembla. Pràcticament, hi ha un acord unànime entre els que governen per a determinar que aquest és el model que ens hem donat com a país i com a ciutat. Almenys, hauríem de prendre’ns-ho de debò. El turisme és una indústria i com a indústria té externalitats, genera uns certs dinamismes, ocupació, encara que tots sabem de quines condicions, però té externalitats negatives. I si ocorre d’una manera tan accelerada, en tan poc de temps tenim els increments que tenim, té externalitats negatives.

Tots sabem que no és causa-efecte, que correlació no és causalitat, però mentre més gent venia a les nostres ciutats, en els casos com València, hem tingut increments de lloguer del 78% en cinc anys. No és causa-efecte, però ha influït molt en l’efecte. Continuarem sent ciutats turístiques, per tant, hem de mirar la lletra menuda, hem de ser capaços de regular amb més agressivitat i d’incentivar al que pretén viure-hi, però és una cosa tan bàsica i tan elemental que per això fa tanta ràbia quan en alguns territoris encara es discuteix la taxa turística, que és un pessiguet de la solució, quasi residual. Sempre pose la frase de Joan Gaspart, que durant molts anys va ser president de Turisme de Barcelona, que sempre deia que això és com la fàbrica de Coca-Cola, que com més en vens, millor. És la mirada de l’operador turístic i caldria pensar si Turisme Barcelona ha de tindre aquesta mirada sense cap mena de matís. Però, per descomptat, el que no pot ser és que la ciutat tinga, calque aquest discurs, perquè la ciutat no està per a això. La ciutat precisament és l’intermediari entre l’activitat econòmica i el benestar de la ciutadania. Si calques aquest discurs sense tindre en compte les externalitats negatives, condueixes la ciutat al col·lapse.

Quan sentim repetidament parlar de turisme com la indústria de la felicitat, allò de la meua comunitat serà turística o no serà, em provoca molt de neguit. No per criminalitzar el turisme, el llibre està molt lluny d’això i seria incoherent, ens hem convertit en éssers turístics d’alguna manera, però em sembla una infantilització: és no prendre’s de debò una indústria que ocupa bona part del nostre territori i usa bona part del nostre territori, per tant, el territori ha de posar les seues condicions. Hem sigut molta marca i hem deixat de ser ciutat. Si la ciutat no enfronta els seus problemes, els problemes se la mengen. Airbnb se la menja a mossos; Ryanair cada vegada t’extrau més donant-te menys.

Són indústries, l’hostaleria, Ryanair... que empren els humans com a mà d’obra i com a mercaderia, venen viatgers al pes.

El territori és una palanca, i hi ha hagut canvis tan ràpids... En els 2000 Ryanair no venia bitllets en línia. Són tan àgils, tan voraços. Disculpa l’associació, però ho vivim amb el segon mandat de Trump, no?, qui ha guanyat?, aquest tecnopopulisme que fa servir la ciutat ja fa 25 anys. I la ciutat, les seues administracions, vesse elit d’opinió, primer no va saber reconéixer que estaven ací, créiem que no anava amb les nostres ciutats, que era una cosa exòtica, una cosa de fora i després no vam saber adonar-nos que o la ciutat exercia de ciutat o posava uns certs límits o se’ns menjava. Agafe l’anècdota dels castellers de Barcelona amb Airbnb: els patrocinava perquè hi havia una certa connivència amb el fet que era de conya, democratitzava, aquesta cosa que tots no créiem en l’economia col·laborativa que permetria que ens poguérem emancipar com a ciutadans. Òbviament era mentida. Són operadors que intenten fer els seus negocis, que és en part lícit, ha passat sempre. Però aquesta vegada va ocórrer d’una manera tan accelerada com mai en la història i per primera vegada la ciutat no ha sabut detectar a què s’enfrontava.

És una mescla, pel que sembla, de governants que no tenen molt clar el món en què viuen amb un negoci. No sorgeix del no-res.

És un model, que a Espanya arrela pel clima, la qualitat de vida, pels plans del franquisme de blanquejar el país fent-lo més turístic... A mi sempre m’agrada parlar de la síndrome del 92. La gran festa espanyola, els Jocs Olímpics, la capital de la cultura... D’alguna manera ens hi vam enganxar, ens vam fer addictes a aquest reconeixement exterior, som una societat articulada sobre la base que els altres ens diguen que ens va bé. Però el país no anava bé. Quan es va acabar la gran festa, vam veure les vergonyes. El país va entrar en estat depressiu, però vam creure que era la nostra connexió a la modernitat, amb el futur... El 92 és l’època de Fukuyama dient la fi de la història. Aquest viatge a la modernitat, Espanya el va fer a través del reconeixement exterior i ens hem tornat molt addictes. A la Comunitat Valenciana, que vivim el 92 en diferit, que ens vam quedar fora de la festa, Zaplana i Camps no són una altra cosa que la resposta al supergreuge, vam entendre que ens anava bé perquè els altres ens veien bé. Ja era igual la cohesió social, ja és igual si el nostre PIB per capita va augmentant, va descendint, no ens mesuràvem a partir d’això. I des de llavors aquest model arriba fins ací. Em sembla incomprensible que en els últims 10 anys ens hàgem dit sense parar, de manera addictiva, que les nostres ciutats estan de moda.

Què va pensar quan va veure Joan Ribó –alcalde de València entre el 2015 i el 2023 per Compromís–, que representa una formació a priori pro regulació del turisme, compartir amb aquest fervor el titular de “València és la millor ciutat del món per a viure-hi”, ometent la segona part del text, que indicava “si ets expat”? [Expat: anglicisme per a expatriat, que s’utilitza en clau laboral]

Que queia en el parany. Jo crec que el seu mandat va tindre una gran habilitat, va aconseguir canviar el punt de vista, crec que a València va començar a mirar-se a l’espill. Potser vam deixar de caure en el parany de voler ser semblants a Copenhaguen, que és una cosa molt perillosa: no t’assembles a Copenhaguen perquè els teus ciutadans no guanyen ni la meitat. Crec que vam passar a veure’ns una miqueta més nosaltres mateixos, a tindre una agenda pròpia que en general afavoreix els interessos de la ciutat. Però va caure en una certa temptació de dir que estem governant bé i fixa’t si ens reconeixen des de fora; a tots ens agrada.

A penes hi ha diferència ideològica. Hi ha un consens a reconéixer l’autoestima sobre la base del reconeixement exterior.

Narrativament va caure en el parany. Però clar, és que en els últims cinc anys ha augmentat un 70% el lloguer. Aquest titular cridaner no era gratuït. Aquest titular, al mateix temps, feia mal. Si no l’enfrontaves, evidentment, té conseqüències greus.

Ara hi ha una pancarta enorme a la vora del llit del Túria, de Forbes, que diu el mateix.

L’últim titular de Forbes és millor cicle del món per als jubilats, no? En fi, el tema de Forbes seria per a rascar, perquè evidentment hi ha uns interessos immobiliaris darrere bastant interessants. Torne a la qüestió de la qualitat de vida, que és un concepte fascinant. Eivissa, per exemple, a qui se li ocorre una ciutat on es visca millor? Però és un argumentari fals: per a tindre qualitat de vida, primer cal poder viure. I ens falta qualitat de vida.

Contraposa en el llibre també aquesta idea de l’autoestima i la digitalització de les ciutats amb els serveis públics. Les ciutats intel·ligents, el metavers, davant d’un ciutadà mitjà que no pot ni tan sols fer els seus tràmits bàsics.

És la gran contradicció. Sempre pose l’exemple de Conca, que es va gastar una fortuna en un metavers que va estar de moda uns quants mesos i òbviament no ha tingut cap mena de retorn. Jo classifique en dos nivells: ciutats intel·ligents, per a ciutats més menudes, i després els Silicon Valley. A Espanya crec que tenim unes 8 o 9 ciutats que són Silicon Valley. És una pantomima gegant. I alhora, crec que és evident, però la ciutadania té unes dificultats tremendes per a tindre un diàleg amb l’Administració a través d’eines digitals. Si estem 30 anys amb Internet, ja no hi ha diferències entre món físic i digital. Com pot ser? Després veiem el resultat: la nostra agenda mediàtica està plena d’ajudes públiques que després arriben a una capa de la societat molt menuda, que beneficien el 20 o 30% de la ciutadania, perquè hi ha una barrera digital. Hi ha infinitat de casos que directament es rendeixen, ho veuen tan complicat que hi renuncien. Jo entenc que és menys sexy per a la ciutat dir que el 95% dels meus ciutadans poden accedir als seus tràmits digitals de manera eficaç, i que no genera un reclam exterior, però és ciutat. Això és al que s’han de dedicar en una ciutat. Perquè si no, ens mentim, no enfrontem el nostre problema dels nostres reptes reals.

Considera que pot donar-se un èxode urbà? Com que en els últims anys la població de menys de 35 anys no pot permetre’s un habitatge en una ciutat ni la normativa hi sembla favorable.

Jo no ho crec, una altra cosa que és del centre de la ciutat, que és evident i passa. No hem d’oblidar que la gent viu on ha de treballar, en el seu entorn urbà. El que veiem, i ja és un patró, és gent que viu prop de la seua faena, d’on pot treballar, però cada vegada més lluny d’aquesta mateixa faena. Si no pots viure en el centre de la ciutat, et desplaces al barri perifèric; si, com passa, no pots treballar en el barri perifèric, te’n vas a la primera corona metropolitana... És una altra contradicció, amb un petit detall sobre la ciutat dels 15 minuts, que òbviament ens sembla desitjable, però aquest titular ens deixa amb parcel·les menudes de les nostres ciutats, molt boniques, on cada vegada més el temps entre anar entre on vius a la faena va incrementant-se. Fa un temps vaig escriure: no vulguem ser una ciutat dels 15 minuts, sinó continuar sent una ciutat de 15 minuts. El que ens passa en aquests últims anys és una altra d’aquestes contradiccions: ens promocionem com a ciutat de 15 minuts, però veiem que els nostres ciutadans cada vegada s’allunyen més.

Ciutats dels 15 minuts per a qui?

Sí, per a qui. Ho veiem amb les superilles de Barcelona. És un exemple fantàstic i positiu d’urbanisme embellidor, però veiem un efecte: ha provocat expulsió del ciutadà. Les polítiques públiques necessiten lletra menuda, no són compartiments estancs. No es tracta d’urbanitze, convertisc en zona de vianants i ja està. Ens hem dedicat molt a mirar de portes enfora, embellir aquest carrer, eliminar comiats de solter... Però l’important passava de portes cap endins. I això és on no hem mirat.

Abans apuntaves que Abel Caballero era un teòric que de sobte es converteix en una caricatura per a aconseguir guanyar les eleccions. Ayuso es converteix en una caricatura per a guanyar eleccions. Carmena també acaba sent una mica caricatura per a guanyar eleccions, amb allò de les magdalenes... Sembla que el discurs polític que triomfa és el que infantilitza absolutament els ciutadans i omet les seues necessitats reals.

No he estudiat aquesta discursiva política, no sé si és un patró. El que sembla clar és que hi ha un model de relació comunicativa basat en la hiperfragmentació i donant per fet que l’usuari et dedicarà poc de temps d’atenció. Això passa molt en la premsa, però passa en quasi tot. Entenc que el discurs s’adapta a això, hi ha una certa gentrificació del discurs polític. No hi ha lletra menuda, no hi ha fiscalització... Pots prometre que un esdeveniment generarà tant i ningú et demanarà explicacions. Aquest és el terreny on ens movem, però hem de ser conscients que aquesta discursiva té efectes nocius, i part del que ens ha passat en els últims quinze anys té a veure amb això.

Els conceptes del llibre acaben remetent a la premsa. Quina relació hi ha entre aquesta narrativa, l’autoestima i el model de premsa digital?

M’hauria agradat trobar una certa literatura científica sobre això. Als Estats Units es parlava, en la primera victòria de Trump, de l’‘efecte Washington’, els mitjans majoritaris del país no van saber detectar la ràbia que hi havia als Estats Units, perquè no hi veien més enllà de la capital, no patia els problemes que patien alguns estats, van infravalorar el descontentament del país. Jo crec que ens passa una cosa semblant. Em fa la sensació que gairebé totes les ciutats a Espanya, llevat de Madrid i potser Barcelona, hem perdut l’agenda pròpia. És escandalós que els temes reals de les nostres ciutats, València, Màlaga o Saragossa, entorns urbans molt rellevants a escala mitjana europea, a penes tenen temes propis. I això ho veiem al final quan la gent ha de votar, cada vegada més passa més que a penes es parla de la realitat local. Acabem embardissats en debats que no tenen a penes a veure amb nosaltres i amb un consum de mitjans hiperfragmentat. Ens dediquen molt poca atenció i això dificulta una barbaritat que es puguen consolidar certs temes. Que tots consumim d’una manera fragmentada impedeix que hi haja una conversa mínimament centralitzada en la nostra ciutat. I això té conseqüències: quan parlem amb els nostres polítics, tots no acaben dient quant que costa afermar un tema propi, un tema local. Ocorre que una possible resposta desesperada davant aquesta dificultat és precisament llançar reclams que criden l’atenció. Tornant a Vigo i a Abel Caballero, sap que a penes té veu, amb la qual cosa l’única manera de dir als seus propis ciutadans que la seua ciutat va bé és aquest impacte i que es parle de Vigo amb la felicitat i alegria.

Ho connecte, i ací sí que hi ha una mica més d’estudis, sobre l’efecte de les festes patronals o festivals en la visió positiva d’un alcalde. Comença a parlar-se que en l’últim any de mandats, si incrementes un 10% més el teu pressupost en festes, veus com avança la teua popularitat. En part és lògic, perquè és un dels pocs recursos que una societat o una ciutat té per a visualitzar-se a si mateixa. Crec que estem improvisant una certa explicació i cal investigar més com el canvi tremend en el consum informatiu tindrà efectes.

Per què la premsa ha comprat acríticament aquest discurs proturisme?

Jo crec que hi ha dues explicacions. La més innocent té a veure amb el fet que un periòdic local no deixa de ser un petit ambaixador de la seua ciutat, li convé que la ciutat vaja bé. Possiblement, també ens genera més dopamina dir-nos com de bonics que som que el contrari. I després hi ha una cosa evident: aquesta fragilitat de bona part dels mitjans ha fet que la dependència de l’ajuda pública s’incremente en els últims anys de manera escandalosa. Ací no podem pecar d’innocència, si un dels seus principals afluents és qui gestiona el territori, acabaràs calcant bona part del discurs.

Creu que hi ha marxa arrere?

Crec que hem posat el focus en el problema. El gran problema actual és que tots els partits consideren que el turisme és un problema. Ara què? Estem molt lluny. Per això aprofundisc tant en la importància dels discursos i de les narratives de les nostres ciutats, perquè és absolutament rellevant. Aquest canvi, si no es produeix, no ens permetrà eixir d’aquesta dependència absoluta, no ja del turisme, sinó de la idea supremacista del turisme. Que la ciutat ha d’estar absolutament subjugada a la indústria turística. Si no ens mesurem per altres coses, no es produirà un canvi.

Tinc una certa esperança, ja que s’ha focalitzat el problema, que sapiem almenys reclamar, castigar o premiar a qui intente donar les solucions que repercutisquen en el nostre benestar. Tant de bo d’ací a uns anys diguem que aquesta ciutat està de moda pel PIB per capita, perquè l’accés a l’habitatge ha millorat o perquè la cohesió social és millor. Això hauria de ser una ciutat de moda i, si a més i si just per això, doncs, veuen visitants que s’integren a la ciutat i no el contrari.