5.000 quilòmetres de Guinea Conakri a Eivissa, el difícil 'viatge' d'Omar: “Mai vaig imaginar que seria tan dur”
LLEGIR EN CASTELLÀ
El jove Omar Diallo, ara resident a Eivissa, va recórrer amb només 15 anys la distància entre Guinea Conakry i la més gran de les Pitiüses en un any i “alguns mesos”. Un “viatge” esgarrifós en què la mort va estar aguaitant-lo constantment, a mercè de les màfies que trafiquen amb persones a l'Àfrica. Ara amb 21 anys, l'ajuda de les institucions i molt d'esforç, treballa a les oficines de la Policia i és voluntari de la Creu Roja. Aquesta és la seva història.
Més de 5.000 quilòmetres travessant cinc països (Senegal, Mali, Burkina Faso, Níger i Algèria) i al voltant de 130 milles nàutiques (241 quilòmetres), les que separen la costa algeriana d'Eivissa, és la distància que Omar Diallo va recórrer des de 2020 amb sols 15 anys, gairebé 16. Més d'un any va ser el temps que Kadiatou Diallo va haver d'esperar per assegurar-se que, per fi, el seu fill, la nena dels seus ulls, arribava a Espanya, en concret als voltants de la platja eivissenca de Figueretas, on va desembarcar acompanyat de 12 desesperats valents més als quals no coneixia de res.
Va ser tot un temps d'incertesa, d'enviaments de diners a no se sap qui, de missatges sense resposta, de molta por, però també de confiança que el seu fill podria aconseguir-ho després de moltes males notícies de nens que es van quedar pel camí. Ho va aconseguir i a punt està d'independitzar-se del sistema que li aixopluga i li dóna esperança i al que ja aporta com a treballador. Un dels despectivament anomenats MENA, un menor no acompanyat, un innocent que no sabia on el portarien els passos, però que tenia clar que volia un futur millor. Ara respira satisfet i encara sorprès per tot el que li ha tocat viure, el que ha passat i el que li podria haver passat. Kadiatou també. “La meva mare està molt contenta”, assegura el noi, que ara té 21 anys, en conversa amb elDiario.es.
Cinc països i un fosc mar
“No havia imaginat mai que pogués ser tan dur”, explica amb un somriure als llavis. Un telèfon i “entre 300 i 400 euros” eren totes les seves pertinences en sortir de casa. Les ganes d'escapar de la repressió política, d'un país on no hi havia drets humans, la pobresa i els problemes familiars concrets el van llançar cap a Europa, cap a un futur millor, recolzat en tot moment per la seva progenitora. No hi havia gaire cosa a perdre, però per això va haver de creuar cinc països i un fosc mar.
El primer que va fer Omar va ser passar al Senegal, molt proper al seu lloc d'origen, el poble de Koundara centre a la província guineana de Boké, a 501 km de la capital, Conakry. Al país veí pujava a un autobús que el portava fins a Bamako, capital de Mali, a la vora del riu Níger, última destinació segura. Després van arribar dies sencers caminant per territoris desconeguts, guerrilles, gihadistes, persones armades, la por. També es va fer present la frustració per la manca de diners que de seguida es va acabar i la trobada amb persones al camí que buscaven aprofitar-se de la seva situació.
Després del Senegal i Mali van arribar dies sencers caminant per territoris desconeguts, guerrilles, gihadistes, persones armades, la por. També es va fer present la frustració per la manca de diners que de seguida es va acabar i la trobada amb persones al camí que buscaven aprofitar-se de la seva situació
“Si no pagues al viatge et poden matar. Sempre has de tenir cobertura al telèfon per parlar amb la teva família i per contactar-los amb les persones que et demanen diners”, assegura Omar. Si en una d'aquestes situacions d'abús la persona es troba sense fons i la família no respon per ell és home mort. “La majoria de vegades ni veia els diners que la meva mare manava per poder agafar un camió o passar per algun lloc”, recalca. El jove no pot calcular els diners que ha gastat en el viatge per terra de Guinea a Algèria, encara que assegura que va ser “tot el que tenia”, i el que li van anar demanant a la seva mare.
Les situacions perilloses van ser moltes i el perill imminent de mort va ser aquí en múltiples ocasions, però ja no hi havia marxa enrere. “Fins i tot hi havia persones armades que disparaven sense cap raó”, explica. Després de Mali van venir Burkina Faso i Níger, abans de poder creuar la frontera d'Algèria a través del desert per arribar a la seva capital, Alger, on va passar un any sencer treballant per poder pagar una plaça a la petita pastera que el va portar a la seva somniada Europa. Van ser molts els territoris en conflicte pels quals Diallo va haver de passar en plena pandèmia mundial pel cóvid-19.
“Si no pagues al viatge et poden matar. Sempre has de tenir cobertura al telèfon per parlar amb la teva família i per contactar-los amb les persones que et demanen diners”, assegura Omar. Si en una d'aquestes situacions d'abús la persona es troba sense fons i la família no respon per ell és home mort
L'infern a la terra
A Bamako, capital de Mali, Omar va agafar un altre autobús que el va portar fins a la zona nord del país, on travessaria Burkina Faso. “Aquí van començar els problemes. Fins aquí vaig viatjar com a Europa, agafes el teu autobús i vas al lloc”, però a partir d'aquest punt el “viatge” feia un gir de 180 graus. “Sempre hi ha terroristes en guerra en aquesta frontera, i per això l'autobús em va deixar en una ciutat propera a la frontera i des d'allà vaig haver de creuar caminant”, rememora. Per fi van arribar a Burkina Faso després d'hores i hores sense saber si finalment arribarien al seu destí. “Ens hi organitzem amb cotxes i furgonetes plenes de gent: fins a 50 persones en un”, detalla.
La següent estació era creuar el Níger, destinació a la qual arribava canviant de vehicle en diferents ocasions, i pagant en cadascuna a mercè de les màfies que controlen el trànsit de persones a la zona. “Vaig ser a la capital del Níger i després a Agadez, ciutat nigeriana situada al desert del Sàhara. Ens van deixar en aquest punt i hi vam creuar tot el desert, caminant tot el dia i part de la nit”, assegura. Finalment, sobre les 5 de la matinada, es va poder colar per la penúltima frontera que el portava a Algèria, molt controlada. “Aquí tenen molts problemes amb els subsaharians i si t'agafen t'expulsen”, recorda Omar a aquest diari.
A Bamako, capital de Mali, Omar va agafar un altre autobús que el va portar fins a la zona nord del país, on travessaria Burkina Faso. “Aquí van començar els problemes. Fins aquí vaig viatjar com a Europa, agafes el teu autobús i vas al lloc”, però a partir d'aquest punt el “viatge” feia un gir de 180 graus. "Sempre hi ha terroristes en guerra a aquesta frontera"
“A les cinc de la matinada arribem a una ciutat a la frontera, ja a Algèria”. Ho havia aconseguit, per fi era a l'últim país abans d'Europa. Però la República Algeriana és un vast país i encara quedaven molts quilòmetres fins a arribar a Alger i recuperar-se econòmicament, perquè a hores d'ara Omar no tenia ni una moneda a les butxaques. “En aquests moments vaig trucar a la meva família perquè m'ajudessin a seguir el viatge. Vaig descansar allà un dia per agafar forces per arribar a Alger. Vaig estar cinc dies fins que la meva mare em va poder enviar els diners. Molta gent s'hi va haver de quedar, perquè no tenien”, relata afligit.
COVID, gihadisme i cops d'estat
L'any en què Omar Diallo va sortir de Koundara, el 2020, va ser un any de crisi sanitària mundial per la pandèmia de la COVID-19, fet que no va posar fre a les seves aspiracions, malgrat que el virus s'estenia com la pólvora en un continent sense vacunes ni plans sanitaris nacionals que poguessin. Així mateix, la situació de l'Àfrica Occidental es trobava en un període especialment inestable a causa de l'augment del gihadisme, que pretenia fer-se fort en aquests territoris assaltant escoles, segrestant i violant nenes i dones; terroritzant i assassinant la població rural.
Mali, Burkina Faso i Níger, països que va transitar Omar per arribar a Algèria, compartien en aquests moments un enorme problema de seguretat regional provocat per l'alta presència de tota mena de grups terroristes en conflicte permanent amb els governs imposats pel colonialisme. L'inici d'aquest increment del terrorisme va ser aprofitat pels grups gihadistes per estendre la seva presència a aquests països i prendre la regió. Des d'aleshores, els països de l'Àfrica Occidental han estat testimonis d'una guerra devastadora entre les forces governamentals i grups islamistes armats, inclosos els afiliats a Al-Qaida i a l'Estat Islàmic al Gran Sàhara.
Mali, Burkina Faso i Níger, països que va transitar Omar per arribar a Algèria, compartien en aquests moments un enorme problema de seguretat regional provocat per l'alta presència de tota mena de grups terroristes en conflicte permanent amb els governs imposats pel colonialisme. L'inici d'aquest increment del terrorisme va ser aprofitat pels grups gihadistes per estendre la seva presència a aquests països i prendre la regió
“L'objectiu d'aquests grups terroristes ha estat controlar les rutes de subministrament i augmentar les àrees d'influència a través de setges, segrestos, mines terrestres o artefactes explosius improvisats com a tàctiques de guerra. Però com més extremes es tornen aquestes i més empitjora la seguretat en aquests països, més s'endureixen les campanyes militars de les juntes segons la revista Atalayar, en una anàlisi dels primers anys de la dècada actual a la zona.
Des de l'any 2020, any en què Omar va sortir de Guinea i va creuar aquests territoris, s'han produït sis cops d'Estat en aquesta zona d'Àfrica. Dos a Mali (2020, 2021), dos a Burkina Faso (2022, 2022), un a Níger (2023) i un altre a Guinea (2021), com a conseqüència de la inseguretat i la violència regional. Aquests cops han simbolitzat una revolució per a la població d'aquests països, una oportunitat per recuperar la sobirania i posar fi a la influència i l'accés privilegiat de França a l'elit política, als recursos naturals ia la pressió creixent dels EUA que pretenia tenir més influència a la zona, augmentant la presència de Rússia a la zona progressivament des del principi d'aquesta dècada, precisament en el moment.
“Vaig passar moments molt durs també perquè de vegades calia caminar, perquè no hi havia diners o no hi havia camions que em portessin. El que recordo pitjor va ser travessar el desert del Níger caminant. Sense menjar, ni aigua i veient com altres persones no sobrevivien…”, explica.
Vaig passar moments molt durs també perquè de vegades calia caminar, perquè no hi havia diners o no hi havia camions que em portessin. El que recordo pitjor va ser travessar el desert del Níger caminant
Alger, l'objectiu africà
L'arribada a Alger, capital d'Algèria, va estar plena d'emocions. Ja estava a punt del blau mediterrani i havia deixat enrere els múltiples perills a què es va enfrontar. Omar arribava exhaust i conscient que encara li quedava molt per poder viatjar a Espanya. Un any sencer va haver de treballar d'aparcador de cotxes, de neteja, en el que sortia, per aconseguir els diners que les màfies li demanaven per creuar en una petita embarcació fins a la costa espanyola.
“400.000 mil dinars algerians (2.855 euros) em va costar poder pujar a la pastera. Quan ja vaig tenir els diners, vaig estar esperant fins que un dia en acabar la feina em van dir que aquella mateixa nit sortia”. Omar no va complir amb les ordres una altra vegada a cegues i aquella mateixa tarda, a l'hora acordada, va baixar a la vora del mar. “Aquí sí que no hi havia marxa enrere, ja no podies dir que no pujaves. I jo no sabia nedar!”, exclama.
“13 persones estàvem a la pastera. Sortim a les 7 o 8 de la nit i arribem dos dies després al voltant de la una de la matinada. Era hivern, feia molt de fred i el menjar i l'aigua de seguida es van acabar”. L'espai que ocupaven els bidons amb el combustible i les petites dimensions de l'embarcació no feien possible transportar més queviures.
“Vaig tenir molta por. No sé nedar”, insisteix. “Per unes hores vam veure els llums d'Alger, però després tot es va quedar fosc, negre… i aquí vaig començar a tenir molta més por”, explica. Després es va fer el dia i es van acabar els queviures i, novament, la foscor va acaparar tot el seu univers. Fins que gairebé 48 hores després van començar a veure els llums de la costa i arribaven a la platja de Figueretas, a la mateixa ciutat dEivissa.
“Jo sabia des del principi que em volia quedar a Espanya”
“Vam arribar els 13, però realment no coneixia ningú, només eren amics de pastera. Cadascú anava pel seu costat. Va venir la Policia Nacional dEivissa. Ells creien que era algerià, però a Algèria no hi ha negres i van preguntar d'on venia. Van preguntar si parlàvem espanyol, anglès… La policia no parlava francès i vam començar a parlar amb el traductor del telèfon. Ens van fer esperar a Figueretas i ens van muntar en una furgoneta, ens van donar mantes per al fred, ens van preguntar els noms”, explica. Després va arribar la Creu Roja i es va fer el registre.
“Ens van preguntar per les nostres dades, els motius pels quals havia vingut, si tenia família aquí, si em volia quedar a Espanya o anar a un altre país…. Jo tenia en aquells moments 17 anys, ara en tinc 21”, concreta. Els 13 van passar la nit a comissaria i al matí van ser traslladats a l'hospital de Can Misses per a la revisió sanitària. “A la nit em van enviar al centre de menors Pare Morey”, lloc on va estar allotjat dos mesos.
Vam arribar els 13, però realment no coneixia ningú, només eren amics de pastera. Cadascú anava pel seu costat. Va venir la Policia Nacional d'Eivissa. Ells creien que era algerià, però a Algèria no hi ha negres i van preguntar d'on venia. Van preguntar si parlàvem espanyol, anglès… La policia no parlava francès i vam començar a parlar amb el traductor del telèfon. Ens van fer esperar a Figueretes i ens van muntar en una furgoneta, ens van donar mantes per al fred, ens van preguntar els noms
“El Consell va acceptar la meva plaça i vaig començar a estudiar espanyol. Després de dos mesos me'n vaig anar a Santa Eulària al centre Posidonia. Quan vaig fer els 18 vaig començar a col·laborar a Apfem i me'n vaig anar a viure a Jesús. Vaig treballar amb ells, que s'encarreguen de persones discapacitades”. Omar va estar-hi vuit mesos i després va realitzar un curs de Restauració i Cuina a l'associació Amadiba, continuant també amb les seves classes d'informàtica i d'espanyol. Posteriorment també va fer treballs d'agricultura.
“Ara aviat sortiré d'Apfem i em busco pis per viure independent. Estic buscant habitació, vull sortir d'aquí ben aviat. Estic fent un curs administratiu del SOIB de Santa Eulària (localitat a l'est de l'illa), i treballo a les oficines de la Policia local fins al mes d'abril. Tinc tots els meus papers. Estic estalviant el que guanyo a la policia per poder llogar alguna cosa a l'abril, quan he de sortir d'aquest pis. Vull començar la meva vida normal, tranquil, pagar la meva habitació, sense problemes”, assegura esperançat i content.
“Prefereixo seguir estudiant i aprenent”
“Si no aconsegueixo habitació ja buscaré a la península, però crec que trobaré. Tinc amics de xarxes socials a Osca, Madrid i Barcelona. No me'n vull anar d'Espanya. Des del principi. Si hagués volgut anar a un altre lloc m'hauria anat tot just arribar”, especifica. Li hauria estat més fàcil anar a un país francòfon, ja que a Guinea es parla francès. “Tots els meus amics són a França o Alemanya. Però jo no em vull moure d'Espanya. Alguns són a Holanda oa Estrasburg. Prefereixo continuar estudiant i aprenent i quedar-me aquí. M'agrada Espanya”, exclama.
Si no aconsegueixo habitació ja buscaré a la península, però crec que trobaré. Tinc amics de xarxes socials a Osca, Madrid i Barcelona. No me'n vull anar d'Espanya. Des del principi. Si hagués volgut anar a un altre lloc m'hauria anat només arribar. Tots els meus amics són a França o Alemanya. Alguns són a Holanda oa Estrasburg. Prefereixo continuar estudiant i aprenent i quedar-me aquí
“Quan parlo amb la meva mare ella està molt contenta, molt. Molta gent surt de casa seva i no arriba a Algèria, la majoria. Moltes, moltes persones moren al desert. La majoria. Encara que tinguis diners no val per res si el teu cotxe es queda aturat al mig del desert…, ets home mort”.
El 2020, 18 embarcacions arribaven a Eivissa amb 210 persones a bord. A la veïna Formentera van arribar 208 a 17 pasteres. Aquests números han anat augmentant, sobretot a l'illa de Formentera any rere any. El 2021,17 a Eivissa i 38 a Formentera amb 215 i 555 persones respectivament. El 2022, arribaven a les Pitiüses 673 persones des d'Algèria. L'any passat, últim de què es disposa de dades, arribaven a les illes del sud de Balears 3.016 persones en 22 embarcacions arribades a l'illa d'Eivissa i 167 que ho van fer a la de Formentera. Molts altres descansen a la Mediterrània.
En aquests moments, Omar també voluntari és de Creu Roja. “M'encarrego de fer els registres quan arriben les pasteres. Els pregunto d'on vénen, si tenen família aquí, si es volen quedar a Espanya, els agafo les dades…”, comenta. “Aquest any no paren d'arribar”, constata.
0