Miguel de Unamuno a “l'illa daurada”: “És una veritable obra mestra de Déu”
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Ahir va arribar de Barcelona l'exrector de la Universitat de Salamanca, el senyor Miguel de Unamuno. Passarà una temporada amb els seus parents: el registrador de la Propietat de Manacor i el fill d'aquest, el notari de Santa Maria”. Era el 14 de juny del 1916, i el diari local L'Almudaina registrava, sense gran ostentació, l'arribada de l'escriptor bilbaí a Mallorca.
Per aquelles dates, Espanya vivia una calma aparent que ocultava tensions i esquinçaments molt profunds. Neutral durant la Primera Guerra Mundial, gaudia d'un increment de les exportacions i un desenvolupament industrial significatiu a Catalunya i al País Basc. Aquesta prosperitat, però, estava mal repartida: les classes populars patien l'impacte de la inflació. El camp seguia atrapat entre la pobresa i el caciquisme i les ciutats experimentaven vagues liderades per una classe obrera cada cop més organitzada i reivindicativa.
La monarquia parlamentària d'Alfons XIII mostrava signes clars de desgast i el sistema polític de la Restauració, basat en el torn de partits, donava evidents símptomes d'esgotament.
Amb aquest rerefons, un Unamuno de 52 anys arribava a Mallorca. Ja havia publicat el seu esquinçador assaig “Del sentiment tràgic de la vida” (1912) i la seva novel·la “Boira” (1914), amb les quals havia sacsejat les lletres espanyoles. Va desembarcar en el port de Palma un intel·lectual turmentat que, segons les seves pròpies paraules, havia convertit la seva consciència en “un camp de batalla de guerra civil”. Aquest “alguna cosa torturant” el definia i l'engrandia com a pensador, però no li donava treva.
Ell mateix va deixar constància de la seva impressió inicial de l'illa a “Aventures i visions espanyoles” (1922): “A penes acabades les tasques del curs, vaig venir a aquesta beneïda terra de Mallorca –una de les poques d'Espanya que no coneixia– a descansar una mica. La roqueta, que és el terme d'afecte amb què anomenen a l'illa els seus naturals, sempre enyorats quan estan absents, sembla el racó del món més apropiat per al descans”.
A penes acabades les tasques del curs, vaig venir a aquesta beneïda terra de Mallorca –una de les poques d'Espanya que no coneixia– a descansar una mica. La roqueta, que és el terme d'afecte amb què anomenen a l'illa els seus naturals, sempre enyorats quan estan absents, sembla el racó del món més apropiat per al descans
“Aquí la natura és somni”
A la primera etapa del viatge, Unamuno es va allotjar a Manacor a la casa de Gumersindo Solís de la Huerta, registrador de la propietat. El Llevant de l'illa, amb el seu ambient rural i els seus costums patriarcals, va oferir a l'escriptor un marc serè on les tensions de la seva època i les seves croades personals semblaven diluir-se per uns instants al paisatge estiuenc. “A aquesta illa de la pols quieta i de la calma, del benestar i de la cortesia, he vingut a descansar una mica i a fugir de l'excitació que em produïen les inevitables discussions sobre la marxa de la guerra i les seves causes”.
Va emprendre diverses excursions pels voltants de Manacor, deixant-se fascinar per la costa de Son Servera i les Coves del Drach: “Meravellós laberint subterrani de fantàstiques sales amb estalactites i estalagmites, que, de vegades, ajuntant-se, formen capritxoses columnes, en què el joc de les concentracions calcàries fingeix monstres que s'enfilen per la fusta. És un regal per als ulls i per a la fantasia pujar i baixar per aquelles cavernes tenebroses, portat pel guia, que a estones encén una bengala per proporcionar-nos el més extraordinari espectacle d'un escenari —de fades o de gnoms—”.
Una altra de les seves excursions el va portar als paratges d'Inca, Caimari, Lluc, Pollença i Alcúdia. Aquella jornada li va oferir un espectacle únic, una comunió silenciosa entre l'home i l'entorn, on la bellesa natural es convertia en una forma de devoció. “Vaig recórrer bona part d'aquesta fulgurant cornisa, que és una veritable obra mestra de Déu, o si es vol una obra d'art de la Naturalesa. Sembla feta a posta perquè l'home aprengui a somiar. I aquí no és, com a la Castella de Calderón, la vida somni; aquí el somni és el que es té davant els ulls, aquí la naturalesa és somni. Però somni de migdia d'estiu, palpable i ferm, on la llum del cel s'adensa i qualla en formes clares i precises. És un paisatge —encara que aquest terme de paisatge resulti aquí fluix— intel·lectual, contemplatiu, segur de si mateix”.
Vaig recórrer bona part d'aquesta fulgurant cornisa, que és una veritable obra mestra de Déu, o si es vol una obra d'art de la Naturalesa. Sembla feta a posta perquè l'home aprengui a somiar. I aquí no és, com a la Castella de Calderón, la vida somni; aquí el somni és el que es té davant els ulls, aquí la naturalesa és somni
Va pujar al Calvari de Pollença i va fer nit en aquesta localitat. En tornar a Manacor va passar per l'Albufera i Sa Pobla. Unamuno, de curiositat voraç, no només va explorar el territori, sinó que també va aprofundir en el caràcter mallorquí a través de les xerrades amb intel·lectuals locals. El novel·lista Pere Nadal es va convertir en el seu adversari en partides d'escacs. Mn. Artemi Massanet, sacerdot de Manacor, i Mn. Joan Aguiló, arqueòleg, li varen obrir les portes al coneixement històric i espiritual de l'illa. “Els costums són dolcíssims i patriarcals. Potser és la regió d'Espanya que dona menys contingent a la criminalitat. Hi ha famílies que en sortir dilluns de casa per anar-se'n al camp i no tornar fins dissabte, deixen la porta oberta, segurs que ningú intentarà robar-los. Els crims de sang són raríssims”.
Unamuno, de curiositat voraç, no sols va explorar el territori, sinó que també va aprofundir en el caràcter mallorquí a través de les xerrades amb intel·lectuals locals
Entre converses i caminades, l'esperit serè i reflexiu de Mallorca no només va oferir descans i assossec a Unamuno, sinó que el va enfrontar al mirall del seu turmentat món interior. “És inútil fugir del món si un s'emporta el món; de poc o res serveix refugiar-se en un claustre —i un claustre embogit de llum és aquesta roca cenyida de mar i convertida en un jardí d'ametllers, figueres, garrofers, oliveres, albercoquers, pins, alzines, vinyes— si s'emporta el segle dins cdl claustre”.
El 29 de juny de 1916, Unamuno va deixar enrere la serenitat rural de Manacor per submergir-se al bullici de Palma, que celebrava la inauguració del nou tramvia. Durant dues jornades, es va reunir amb destacades figures del panorama cultural mallorquí, entre elles Gabriel Alomar, assagista i polític; Antoni Maria Alcover, filòleg i fervent catalanista; i Joan Sureda, escriptor i futur amfitrió a Valldemossa. Aquestes trobades li van oferir l'oportunitat d'intercanviar idees i aprofundir en el coneixement de la riquesa lingüística i cultural de l'Espanya perifèrica.
L'endemà, encara a Palma, Joan Lluís Estelrich, acompanyat per una comissió de l'Associació de la Premsa, es va dirigir al senyor Miguel al Grand Hotel de la plaça Weyler per oferir-li el càrrec de mestre de cerimònies dels Jocs Florals, que se celebrarien la setmana següent en substitució del senyor Niceto Alcalá Zamora, que havia excusat la seva assistència.
El bilbaí va acceptar i va sol·licitar uns dies per preparar el discurs que pronunciaria a la cerimònia. Es va fixar la data del 8 de juliol per a l'esdeveniment literari, que no va estar exempt de polèmica a causa dels estira-i-arronses entre els partidaris que se celebrés exclusivament en català i aquells que preferien que fos bilingüe.
Aquell mateix dia, Unamuno va agafar el tren de Sóller acompanyat per Gabriel Alomar i Joan Sureda. La travessia, recorrent la Serra de Tramuntana, va ser en si mateixa una introducció a un paisatge que l'impressionarà profundament. A Sóller va explorar la vall, el port i el petit poble de Fornalutx, on va quedar captivat per l'arquitectura tradicional i l'harmonia entre l'entorn natural i l'ésser humà. “Roqueta de Mallorca, illa daurada on canten, èbries de sol, les cigales d'or, convides a viure en tu una vida de cigala, alimentant-se d'aire puríssim nodrit pels pins, oliveres, ametllers i garrofers, de llum del cel i de cant”.
Roqueta de Mallorca, illa daurada on canten, èbries de sol, les cigales d'or, convides a viure en tu una vida de cigala, alimentant-se d'aire puríssim nodrit pels pins, oliveres, ametllers i garrofers, de llum del cel i de cant
“Vaig començar a cantar, encara que sense cap art”
A principis de juliol, es va instal·lar a Valldemossa, acollit pel seu amic Joan Sureda i la seva dona, la pintora Pilar Montaner, a l'històric Palau del Rei Sancho. La bellesa de Valldemossa li va captivar per complet: “La meravella màxima que per als ulls de l'ànima i per a l'ànima dels ulls ofereix Mallorca és aquí, a Valldemossa, i és la supèrbia cornisa de Miramar”.
Aquells dies Unamuno va evocar amb emoció la figura d'un dels seus admirats amics: “També Rubén Darío va passar a Valldemosa una temporada en els últims tristos i torturats anys, potser l'última temporada en què va gaudir d'alguna pau. La va passar a la casa mateixa en què jo vaig estar allotjat deu dies, a casa del senyor Juan Sureda, la mallorquina hospitalitat del qual és una honra per a l'illa”.
La figura de Ramon Llull també va cobrar un especial protagonisme durant la seva estada a la Tramuntana. Al místic mallorquí, Unamuno albirava una síntesi magistral de les dualitats que a ell tant li turmentaven: la raó i l'art, l'aspecte diví i l'humà. “Només coneixent una mica l'obra encesa de Ramon Lull, del joglar de Mallorca, del boig de Déu, de la cigala del Crist llatí, es pot penetrar en la bellesa espiritual de l'illa d'or”. Durant una caminada nocturna pel Teix, il·luminat per la lluna, la malenconia unamuniana va trobar un ressò serè: “Vaig començar a cantar, encara que sense cap art. I això de cantar ho faig en raríssims moments de la meva vida i en soledat. Sobretot perquè no m'escoltin”.
Les oliveres, amb els seus troncs recaragolats i la seva antiguitat gairebé mística, es van convertir per al bilbaí en una cosa més que arbres: “Aquelles oliveres, com aquelles roques, semblen aspirar a una altra vida més alta. Són oliveres ermitanes, i potser fan, a la seva manera, penitència. Són oliveres que tenen fesomia, personalitat, perquè tenen història, és a dir: ànima”.
A la Costa Nord, acompanyat també per l'esperit de l'Arxiduc Lluís Salvador —“Una mena de Diògens aristocràtic”— Unamuno va habitar un lloc on la natura i l'esperit s'entrellacen. Allà, en aquell balcó sobre el mar que semblava abraçar l'eternitat, les preguntes universals sobre la vida, la immortalitat i el significat, que sempre l'aguaitaven, van adquirir noves dimensions. Mallorca, amb la seva esplendor estival, li va oferir una finestra oberta a l'infinit. “Per digerir i assimilar el diví regal de la visió de l'illa d'or on tot narra la glòria del Sol, no crec que s'hagi de recollir millor a l'ermita de la Trinitat de Valldemossa, a viure uns dies nodrint-se dels fruits de la terra que es trepitja i de l'aire del cel i el mar nodrit per les oliveres i llegir el Blanquerna mentre se sent el febril grinyol de les cigales”.
Els Jocs Florals
El 8 de juliol de 1916, Miguel de Unamuno va pujar a l'escenari d'un abarrotat Teatre Principal de Palma on va exercir de mantenidor dels Jocs Florals organitzats per l'Associació de la Premsa i presidits per l'alcalde Nicolau Alemany. Quan els premis van ser lliurats va pronunciar el seu esperat discurs:
“(...) Aquí la principal qüestió que teniu és la del bilingüisme. Parlem-ne, doncs, ja que tant vosaltres com jo som d'un país que és bilingüe.
Per ser-ho, des de petit em vaig aficionar a l'estudi dels idiomes i, com altres col·leccionen quilòmetres amb els seus automòbils, jo vaig col·leccionar llengües. Quan vaig venir a Mallorca em va atreure primer de tot l'interès de conèixer la llengua, però la llengua viva, la que parla el poble, no la literària. (...)
Seguiré i més que abans estudiant la vostra literatura, el vostre esperit i tornaré, procurant que sigui dels 60 a 70 anys, per no morir-me, ja que he vist que a aquesta edat no es mor ningú aquí.
Porto la riquesa d'un mes. El record d'aquesta illa que ha portat l'assossec a la meva ànima perdurarà i, quan les onades trenquin a les roques del misteri, jo me'n recordaré i m'he d'acordar moltes vegades d'aquest mar llatí, tremolós mirall on es reflecteixen els ulls del nostre Déu-Home“.
Des de nen em vaig aficionar a l'estudi dels idiomes i, com uns altres col·leccionen quilòmetres amb els seus automòbils, jo vaig col·leccionar llengües. Quan vaig venir a Mallorca em va atreure en primer lloc l'interès de conèixer la llengua, però la llengua viva, la que parla el poble, no la literària
La crònica de l'esdeveniment publicada al setmanari Sóller reflecteix l'impacte que va tenir la seva presència, tal com narra l'historiador Josep Capó i Juan a l'article Don Miguel de Unamuno a Mallorca (1973): “Seria inútil negar que (...) la substitució del garrulo orador prehistòric Alcalá Zamora per una personalitat de ferma i potent contextura mental com el senyor Miguel de Unamuno ha conferit als esmentats Jocs un interès i una transcendència en certa manera aliens als Jocs en si mateixos”.
Després de culminar la seva estada de 10 dies a Valldemossa, Unamuno es va traslladar a la casa de Jesús Solís de Ecenarro, notari de Santa Maria del Camí i fill del que havia estat el seu amfitrió a Manacor. Aquest període també va estar marcat per excursions que li van permetre conèixer més a fons la vida, la gent i les tradicions de l'illa.
Va visitar Alaró, cèlebre en aquella època per la seva indústria sabatera. Allí Unamuno va admirar el mestratge dels artesans locals. Unes altres de les seves visites va ser als tallers d'ollers de Pòrtol, on va presenciar la fabricació de recipients de fang, observant amb atenció com les mans dels artesans donaven vida a formes simples i funcionals, carregades de bellesa.
Fascinat per la dedicació dels mallorquins al seu ofici, va escriure: “Aquells homes, lents i calmosos, treballen i treballen bé. Treballen lentament i amb calma, però amb tota la perfecció possible, recreant-se en el seu treball, en la seva obra. Els artífexs o artesans són excel·lents. I és que potser tota obra és per a ells obra d'art. No és el fer que es fa com per a sortir del pas”.
El 23 de juliol, Unamuno va deixar Santa María i es va dirigir a Palma, on va passar les seves últimes hores acomiadant-se dels seus nous amics. Mesos després confessava en una carta dirigida a Joan Alcover: “Crec que aquesta estada m'ha allargat la vida uns anys”.
0