Una “cursa d'obstacles boja” per revitalitzar un barri buit i protegit per la UNESCO: “Els carrers estan morts”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Els dies en què Dalt Vila va ser un barri van quedar enrere. La ciutat emmurallada gairebé no té vesins. Fa dècades, a l’Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, parlaven d’un miler. Avui, són molts menys. A l’hivern, Isabel Delgado i Jesús García estan “quasi sols” al Carrer Major. Julio Marín té la companyia de “set o vuit persones més” al Carrer Ignasi Riquer. “I és un dels més poblats de Dalt Vila”. La resta de cases i palaus que s’alcen sobre els carrers empedrats estan buits. A l’estiu, residències turístiques o segones residències. De vegada més, en mans estrangeres.
De les botigues i comerços que hi havia, no queda ni rastre. Fora de temporada, gairebé només la cafeteria de Can Botino, la seu de l’Ajuntament d’Eivissa, dóna servei a qui dorm intramurs, o passeja per una ciutat mil·lenària que acull la catedral i el Museu d'Art Contemporani d’Eivissa, entre altres atractius turístics. Només en dates especials (les processons de Setmana Santa o la fira medieval que se celebra cada mes de maig) es converteix en un formiguer. Efímer. A l'abril, l’Ajuntament d’Eivissa vol incorporar una altra data a aquests dies en què reviu l’acròpolis. Així, va acceptar la proposta d’una coneguda marca de begudes energètiques per organitzar una cursa d’obstacles en un entorn que forma part del catàleg del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
No fa gaire, semblaria un simple espectacle protagonitzat per youtubers, instagramers i altres propietaris de comptes en xarxes socials amb milions de seguidors, però els temps canvien. Encara que té nom de pel·lícula de James Bond (Ibiza Royale), aquest tipus de competició, que podria recordar més a una gimcana escolar o als reptes de programes de televisió que van causar furor als noranta (des de Humor amarillo fins al Grand Prix) que a un esport federat, serà olímpica als Jocs de Los Angeles 2028.
Als vesins, diu l'equip de govern, del PP, els pareix bé la idea. “Si no”, remarca Catiana Fuster, “no l’hauríem autoritzat”. “L’únic que ens demanen és que no es faci malbé el patrimoni, que és ca seua”. “Que s’organitzin coses a Dalt Vila em pareix molt bé i, a més, és necessari. Si no, el barri sembla un cementiri. Està tot tancat. Els esdeveniments compliquen la vida d’aquells que residim allà perquè suprimeixen molt d’aparcament, però també poden ajudar a que l’Ajuntament prengui consciència de com està tot i arregli les coses que s’han de solucionar”, diu Julio Marín. Ell, que es va traslladar a Dalt Vila i va restaurar una casa fa vint-i-cinc anys, just quan la zona entrava al catàleg de la UNESCO, diu que hi ha matins en què, quan baixa a treballar, al centre, no es creua amb ningú gairebé fins al carrer de les farmàcies. Cinc-cents metres després d’haver sortit de casa. “De nit, la sensació és semblant quan tornes a casa: mires cap a la muralla i veus que, darrere, hi ha com a molt trenta cases amb els llums encesos”.
Que s'organitzin coses a Dalt Vila em sembla molt bé i, a més, és necessari. Si no, el barri sembla un cementiri. Està tot totalment tancat. Els esdeveniments compliquen la vida de qui resideix allí perquè suprimeixen molt aparcament, però també poden ajudar perquè l'Ajuntament prengui consciència de com està tot i arregli les coses que cal arreglar
“Ens sentim oblidats”
Isabel Delgado i Jesús García –de Salamanca i Aranjuez– van arribar a Eivissa a mitjans dels setanta. Deu anys després, es van establir a la part més alta de Dalt Vila. En un dels edificis més antics de la part antiga –que va ser la seu de la Real Hisenda, el lloc des del qual es gestionaven les salines eivissenques i que es va construir a les darreries del XVIII– van obrir un comerç, batejat amb els segons cognoms del pare d’ell i la mare d’ella: Traspas i Torijano. És una botiga d'artesanies i pintures. També venen begudes.
Fa quatre dècades, quan Jesús i Isabel van arribar al barri, la situació era molt diferent: “Hi havia mitja dotzena de negocis perquè encara quedaven vesins. Se celebraven els aniversaris al carrer, hi havia molta relació entre totes les cases. Després, les botigues i els bars van començar a tancar-se. Els propietaris es morien o se les venien. Compraven estrangers que venen unes setmanes a l'any, de vacances, i, com no hi viuen, els carrers van anar quedant-se morts. A naltros, venir aquí ens va costar diners: amb el que vam pagar podríem haver comprat dos pisos, però avui és impensable que algú s’hi pugui traslladar. Els preus de lloguer estan altíssims i, si vols comprar, prepara com a mínim tres o quatre milions d'euros. Per això, tot el que sigui celebrar esdeveniments a Dalt Vila fa que torni una mica de vida al barri, som molt pocs i ens sentim oblidats. Això ha estat sempre així, da igual qui governi. Si es romp una paperera, costa una barbaritat que en posin una de nova”, diu la parella.
No és una cursa “salvatge”, sinó “boja”
L’oposició, en canvi, veu amb recel la cursa d’obstacles. “Des d'Unides Podem tenim sentiments enfrontats –explica la regidora Guadalupe Nauda– perquè és un esdeveniment fora de la temporada turística i ajuda a la desestacionalització. Això ens pareix bé. El lloc, sempre que es mantengui cuidat i es conservi la zona, tampoc és una mala elecció. Però el que no aclara l’Ajuntament, i a naltros ens agradaria, és que els diners que es recaptassin es tornassin a invertir en actes de millora patrimonial”.
“Els socialistes no som sospitosos –diu el regidor Pep Tur– de no voler fer coses a Dalt Vila. Hem defensat que l’International Music Summit tengués una jornada allí, amb control acústic; vam autoritzar un pròleg de la Volta a Eivissa en BTT... Però aquestes propostes han de tenir un sentit. El patrimoni no deixa de ser alguna cosa més que un decorat per a aquest equip de govern”.
–Se sent còmode l’Ajuntament amb el lema que està utilitzant Red Bull (“cursa salvatge”)?
–Els vam demanar que utilitzessin “cursa boja” en comptes de “salvatge” i ho han canviat. Jo ho veig com una oportunitat que no es podia desaprofitar. Parlam d’un deport que serà olímpic. Vendran 250 parelles de cinquanta països, a més dels seus acompanyants i el personal de l’organització. És una gran quantitat de gent que estarà aquí, com a mínim, tres dies. Són nits d’hotel, àpats a restaurants, despeses en comerç...
Catiana Fuster Contell és la segona tinenta d’alcalde i, des de fa uns mesos, també s’encarrega del departament d’Esports. Creu, amb molta fermesa, que l’esdeveniment no embrutarà la imatge de Dalt Vila, sinó tot el contrari, la reforçarà com a producte turístic i maximitzarà l’impacte econòmic al municipi (una exigència al promotor és que comptés amb proveïdors i empreses locals). Que els salts que facin els participants per superar els nou obstacles que es plantaran en diferents zones del barri emmurallat no el convertiran en un parc temàtic, sinó en una destinació molt atractiva per a un públic (l’audiència d’aquests esdeveniments és jove) que associa l'illa al sol, la platja o la festa, i no a una escapada de cap de setmana per visitar un barri que guarda la memòria de les edats Antiga, Mitjana o Moderna.
Fugir de la imatge de què a Eivissa tot és permès
Des de l'Ajuntament d'Eivissa recalquen que s’estan esforçant per controlar la comunicació que emet la marca organitzadora. La idea, expliquen des de l'equip de govern, és “fugir de la imatge de què a Eivissa tot és permès”. Malgrat això, sempre n’hi ha escletxes: Ida Mathilde Steensgaard, una atleta danesa que apadrina l'esdeveniment (ella serà una de les nou influencers que han dissenyat els obstacles del recorregut), va descriure Dalt Vila com “les ruïnes d’un castell”. L’últim cinturó de murades que envolta la ciutat el va projectar Giovanni Battista Calvi per ordre de Felip II: du dempeus des del segle XVI. Es va tardar quatre dècades a construir-les, ocupen deu hectàrees i mesuren gairebé dos quilòmetres. Unes murades úniques.
Ida Mathilde Steensgaard, una atleta danesa que apadrina l'esdeveniment (ella serà una de les nou influencers que han dissenyat els obstacles del recorregut), va descriure Dalt Vila com “les ruïnes d’un castell”. L’últim cinturó de murades du dempeus des del segle XVI. Es va tardar quatre dècades a construir-les, ocupen deu hectàrees i mesuren gairebé dos quilòmetres. Unes murades úniques
Per això, els especialistes patrimonials que treballen al Consistori, expliquen des de l'equip de govern, han posat molt de zel en supervisar que el muntatge dels obstacles no causi mal a “cap element patrimonial”. elDiario va sol·licitar entrevistar per telèfon a un responsable de l'organització. La informació que van oferir des de Red Bull, però, va ser la que apareixia a la nota de premsa publicada després de la presentació de l'esdeveniment. Quan es prepari el circuit, no s'utilitzaran trepadors i es farà servir cordes i contrapesos per ancorar els obstacles. Quan acabi la cursa, la comissió de seguiment que s'ha constituït –tècnics i responsables de la producció de l’esdeveniment– revisarà el recorregut, de 1,4 quilòmetres, per on trotaran les 250 cinquanta parelles mixtes que prendran la sortida amb un minut i mig de separació. Com en una crono ciclista o en un ral·li, evitant aglomeracions. La idea és que el pas dels cinc-cents corredors no deixi empremta.
“Qualsevol comunicació que estigui ben treballada ens encanta”, argumenta la tinenta d’alcalde Fuster. “Aquesta prova ens quadrava en totes les seues dimensions per tot el que hi ha darrere, no és una cursa com qualsevol altra. Ens beneficiarà en totes les àrees –començant pel turisme i el comerç– perquè volem que la gent pugi a Dalt Vila”.
–Es poden parlar de xifres de retorn econòmic i mediàtic? Alguna estimació?
–Ara mateix no. És el primer any i ho avaluarem quan passi la cursa.
–L'Ajuntament no es gasta ni un cèntim en organitzar la cursa?
–No té cap repercussió econòmica per a l’Ajuntament. La repercussió, més que en números, volem calcular-la en el tipus de missatge que es llançarà. Els hem insistit molt perquè recalquin que estem en una zona que és Patrimoni de la Humanitat, i que utilitzin també les nostres marques, com Eivissa, ciutat de l’esport.
–La marca que organitza l'esdeveniment no es pot dissociar d'alguns vídeos que ha produït a Eivissa, que es van fer molt virals, especialment durant la pandèmia, i que tenien com a escenari l'entorn natural de l'illa (salts des de penya-segats, escalades sense cordes a illots...) Per això, aquesta marca no té molts amics al parc de bombers insular. Els van sortir imitadors i s'han fet molts rescats per imprudències.
–Sí, però el format d’aquesta cursa és molt diferent. Són nou obstacles, cadascun amb una història darrere, dissenyats per creadors de contingut amb milions de seguidors. Des de fa mesos, el nom d’Eivissa està present a les proves classificatòries que s’estan celebrant als cinquanta països d’on provenen els participants. L’Ajuntament, encara que volgués, no tendria pressupost per fer una campanya internacional com la que està generant aquest esdeveniment.
0