Un carrer multicolor de 371.000 euros per fer fora els hooligans preocupa als vesins d'Eivissa: “Pujarà el lloguer”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Els incrèduls es feien creus en veure allò que s'estava muntant en aquell local (“Però en què pensen?”). Els suspicaços aixecaven una cella (“A veure quant aguanten”). Els optimistes sospiraven (“Finalment alguna cosa diferent”). Va haver-hi reaccions de tot tipus a Sant Antoni de Portmany quan un bar històric per a turistes britànics va ser traspassat per convertir-se en una casa de menjars saludables. Amb un alvocat com a emblema i dos adjectius –“sa i natural”– donant forma al lema. Entre finestres ràpides que serveixen kebabs, fish and chips i pollastre empanat (obertes d'abril a octubre, tancades a l'hivern), aquell negoci era un cos estrany al carrer d'Eivissa que millor representa el turisme brossa de l'illa. Un troià.
Perquè el Carrer Santa Agnès és un símbol. Molt més que una barda de dos-cents metres de llargada. Per allà, d'alguna manera, va entrar el turisme a Eivissa, a finals dels cinquanta, i per allà es va fotre el turisme a l'illa, a mitjans dels vuitanta. Per això, fins i tot els optimistes coincidien en alguna cosa amb els incrèduls i els suspicaços: l'aposta d'aquells hostalers era molt arriscada. Obrien un negoci que pareixia arrencat del cantó més hípster de la Magdalena, Russafa, Lavapiés, el Poblesec o l'Alameda en un lloc on el hooliganisme feia massa temps que havia granat la bohèmia.
Un mural per atreure nous turistes
Llavors, a l'abril de 2023, la reforma integral del barri que vertebra el Carrer Santa Agnès continuava sense executar-se. Va ser la mesura estrella anunciada pel Partit Popular en la campanya electoral de 2019, quan els conservadors van recuperar l'alcaldia d'un municipi que han governat durant nou dels onze mandats de la democràcia actual. Va haver-hi una pandèmia, proves, reescriptures de guió i, finalment, un pla definitiu: Okuda San Miguel (423 mil seguidors a Instagram, triangles de colors estampats a façanes de barris de ciutats de diversos continents) pintarà mil metres quadrats de paviment.
Si les pluges no ho ajornen, l'artista càntabre amb campament base a Usera comença a fer-hi feina la setmana vinent. Serà un mural sobre el qual es podrà caminar. Una bandera per atreure un altre tipus de turista, un altre tipus de negocis. L'agència de comunicació de l'artista ha rebutjat fer declaracions per a elDiario.es.
I a Sant Antoni, les reaccions, de nou, són diferents. Somriuen a la casa de menjars saludables, anomenada Hunza, com una vall pakistanesa cèlebre per la gran quantitat de centenaris que hi viuen, fet que s'atribueix a una alimentació baixa en calories. Tremolen, en canvi, els que viuen llogats no gaire lluny d'allà. La gentrificació significa pujada de preus i, a Sant Antoni, l'habitatge ja està pels núvols.
“A l'illa hi ha problemes molt més importants que convertir un carrer en una obra d'art, que està per veure el resultat final i si agradarà a una gran majoria de la gent del poble. Em sembla una barbaritat gastar-se 371 mil euros en Okuda. Aquests sous podrien invertir-se millor en augmentar plantilles per perseguir els pisos turístics”. Susana escriu per WhatsApp sense mossegar-se la llengua. En llegir-los, els seus missatges sonen brutalment honestos. “A veure, és comprensible que vulguis fer fora aquesta gent [els turistes borratxos] del poble, però clar, si això significarà que els preus segueixin pujant, doncs et carregaràs la gent d'aquí per un altre tipus de turista; i després, qui treballarà per aquests turistes?”. Ella du vuit anys a l'illa, cinc vivint al mateix estudi, i la meitat del seu sou s'evapora cada final de mes per ingressar al propietari els “més de 800 euros” que paga per dormir “en vint metres quadrats”.
A l'illa hi ha problemes molt més importants que convertir un carrer en una obra d'art, que està per veure el resultat final i si agradarà a una gran majoria de la gent del poble. Em pareix una salvatjada gastar-se 371 mil euros en Okuda. Aquests sous els podrien invertir millor en augmentar plantilles per perseguir els pisos turístics
Missió: fer fora els hooligans
La propietària del Hunza també paga un lloguer pel local on funciona un negoci que, ara, només és rendible mantenir obert durant la temporada. L'obra d'Okuda, però, pot ser “l'inici del canvi”. “Hi haurà turistes que vendran a veure el carrer, i la mateixa gent d’aquí canviarà la forma de veure’l. Això farà que s’atraquin a negocis nous, com el nostre, que ofereixin altres coses. Tardarà un poc, però fa falta començar per alguna cosa”.
Rodejada de pubs, discoteques, estudis de tatuatges, edificis inacabats i una barra de striptease, aquesta empresària ha hagut de picar molta pedra per mantenir-se a flot. Tot i ser un nucli decadent, Little Britain és un estigma. “Jo vaig tenir aquest mateix negoci durant cinc anys en una altra part de Sant Antoni, i per la covid vaig haver de tancar, com molts. Quan vaig venir aquí pensava que la gent del poble tornaria a venir, però tenen molt de por i rebuig al West End [el nom que rep la zona de turisme de borratxera]. Increïble. Alguns clients anglesos que tenia segueixen venint i el balanç és bo. Però tenc la sensació de no estar al meu poble. Per això esper que amb aquesta reforma li tregui aquest estigma de perill i mala fama al barri. Perquè si nosaltres mateixos odiam el nostre poble, ningú vendrà a estimar-lo”.
Al traslladar el meu negoci aquí vaig pensar que la gent del poble tornaria a venir, però tenen molta por i rebuig al West End [el nom que rep la zona de turisme de borratxera]. Esper que amb aquesta reforma se li tregui aquest estigma de perill i mala fama al barri
L'enfocament de Susana no és, en alguns aspectes, tan diferent del de l'hostalera del Hunza, però no pot evitar que l'especulació immobiliària es filtri als seus pensaments. “És cert que en els últims anys s'ha notat que cada cop hi ha menys hooligans. Però no crec que pintar el terra d'un carrer sigui alguna cosa que faci que aquesta gent no estigui en aquestes zones. Això es va aconseguir amb la limitació d'horaris [aprovada i impulsada per un tripartit de centre-esquerra entre 2015 i 2019, la primera vegada que no governava el PP des de 1983]”.
Hi ha tres minuts caminant des del portal de l’edifici on viu Susana fins a l'última rajola que acolorirà Okuda. “Entenc que vulguin millorar la zona, però visc a Sant Antoni talment perquè és la banda on he trobat els lloguers més assequibles. Si la percepció és que el poble és millor, els preus pujaran i allò que passarà és que la gent normal acabarem marxant quan els propietaris vulguin pujar el preu en relació al mercat. Eivissa és una illa per a gent de poder adquisitiu molt alt. Aquí moltes persones han assumit que hauran de compartir pis tota la vida. Jo no, tenc més de trenta anys i vull viure tota sola”.
Si la percepció és que el poble és millor, els preus pujaran i el que passarà és que la gent normal acabarem marxant quan els propietaris vulguin pujar el preu en relació al mercat. Eivissa és una illa per a gent amb un poder adquisitiu molt alt
L'alcalde: “La pujada de preus és un mal menor”
–Alcalde, quin efecte creis que tendrà convertir el Carrer Santa Agnès en un carrer instagrameable? S'encarirà el preu de l'habitatge, com en alguns barris (Wynwood, Miami; Cais de Sodré, Lisboa) que alguna volta heu posat com a exemple de reconversió a través de l'art?
–Si això fa que pugin de valor els habitatges devora el West End, que han de ser els més barats que potser hi ha ara mateix, benvinguts sigui. Si pugen de valor, és que el barri també ho fa. És ver que hi ha preus que són inassumibles tant per als eivissencs com per a la gent que ve de fora, tant els lloguers com la compra, però estam treballant, tant des del Consell d’Eivissa com des del Govern. Naltros també treballarem en aquesta línia urbanística per intentar pal·liar la pujada de preus; falten més VPL o VPO sobre el terreny i lluitar contra l’habitatge turístic il·legal.
Marcos Serra Colomar governa Sant Antoni des de 2019. En públic i en privat, fa un parell d’anys que defensa l’encàrrec que, sense licitació, però d’acord amb la legislació, se li ha fet a Okuda. “L’art sempre genera crítiques, però estam convençuts que aquesta obra serà positiva”, explica assegut a la taula de reunions del seu despatx. Darrere seu, i davant dels seus ulls, hi ha dos quadres a l'oli. Estan firmats per Joan Llaveria i Labró, un modernista que va posar de moda l’estiueig a la Costa Brava il·lustrant, un a un, els seus pobles i cales. Cap a 1913 va viatjar a Eivissa i va retratar, per dins i per fora, l'església de Sant Antoni.
Mocadors al cap, faldellins tocant el terra, capells foscos d’ala ampla, barretines vermelles, parets encalades i cadires encordades davant d’un retaule (cada feligresa se’l duia de casa). Un diumenge qualsevol en un poble de pescadors i pagesos que no passava dels cinc mil veïns i que al pintor Llaveria li degué recordar Cadaqués.
Aquesta essència marinera va enamorar, més tard, a la II República, als primers turistes. La Guerra Civil va ser una llarga interrupció, però després va arribar el turisme de masses i la immigració peninsular per donar-hi servei. Tot va canviar, hi va haver prosperitat i els acabats d’arribar van establir-s’hi. Molts fills i néts d’aquells immigrants pateixen ara els preus inassumibles de l’habitatge. Els seus avantpassats van guanyar molts més sous que a la seua terra, però no els necessaris per comprar, quan els preus no estaven tan inflats, a prou habitatges per a tot el clan.
La Guerra Civil va ser una llarga interrupció, després, però, començà el turisme de masses i la immigració peninsular, per donar-li servei. Va canviar tot: hi hagué prosperitat i qui acabava d’arribar s’hi va establir. Molts fills i néts d’aquells immigrants pateixen ara els preus inassumibles de l’habitatge
“Ningú volia viure al West perquè per la nit no es podia dormir. El que no vull és tenir un gueto. No em preocupa la pujada de preus, crec que és una bona notícia –sense que se m'interpreti malament– perquè partim de baix i això vol dir que finalment es pot viure allí. Ningú vol anar a un carrer on hi ha conflictes a la matinada, per tant, si pugen els preus, és que això ha disminuït. Així que si puja el preu, crec que és una bona notícia per als vesins de la zona. Amb això no vull dir que vulgui afavorir la pujada de preus. Seria un mal menor, perquè estam parlant d’un carrer i no de tot el municipi”, diu l'alcalde Serra.
Sense habitatge públic
Entre el Carrer Santa Agnès i la seu de l'Ajuntament de Sant Antoni hi ha una peixateria, i a la porta de la peixateria, un anunci: “Es ven pis de 100 m2. Tres habitacions, saló, cuina, dos banys (dins d’una habitació i un altre compartit). Centre de Sant Antoni, Carrer del Mar. 450 mil (negociables)”. Els propietaris el tenen llogat “des de fa molts anys a una família que manté una renda antiga”. Quan es va acabar l’edifici, a mitjans dels noranta, el pis va costar sis o set vegades menys que ara. Una pujada que no només es deu a la inflació acumulada durant trenta anys. És la tendència general a una illa on aquesta badia situada a l’oest ha estat, com deia Susana, la zona més econòmica per trobar un habitatge.
Actualment, no hi ha cap habitatge públic en un municipi que sobrepassa els 30.000 habitants. Tampoc, malgrat l’aposta de l’equip de govern per reconvertir el turisme d’excessos en turisme cultural, un auditori o una casa de cultura.
L'alcalde Serra diu que s’està buscant un solar per construir aquesta infraestructura, i menciona, d’altra banda, un terreny a ses Païsses, l’extraradi de Sant Antoni, “que està cedit a l’Institut Balear de l'Habitatge”. És un llaüt varat: no es pot construir fins que no s’aprovi un nou planejament urbanístic al municipi. Des de Palma informen que aquesta parcel·la (cedida i buida) està en el limbe urbanístic des de fa vint anys.
“Si es deixa morir el barri, tardarà vint anys a morir-se”
L'Ajuntament de Sant Antoni sí que ha realitzat altres tràmits recentment. Va aprovar la compra, per un milió d'euros, d'una casa que ha enderrocat per construir una galeria d'art. Estarà al costat de l'obra d'Okuda. També ha posat en marxa unes ajudes per a que els propietaris dels locals del West End que vulguin reconvertir el negoci rebin 80.000 euros. Joan Pantaleoni Roselló ja pensa en transformar el que fa temps va ser una hamburgueseria oberta les 24 hores en una gelateria artesanal quan l'artista acabi de pintar els seus triangles.
Tercera generació d'empresaris turístics (el seu güelo va obrir, just a l'inici del Carrer Santa Agnès, el primer hotel del poble, el segon de l'illa) i amb trajectòria en la política del municipi (va ser tinent d’alcalde i va tenir al seu comandament la policia entre 2003 i 2011, i va presidir la junta local del PP durant aquells anys), Pantaleoni no parla, simplement, en primera persona, sinó que expressa les seues idees com a portaveu de Noches de Ibiza. Aquest col·lectiu reuneix una quinzena d'associats, gairebé tots amb negocis al antic barri de sa Raval.
–Si s’atrau un altre públic durant el dia pot ser un incentiu per a que algú comenci a fer-se a la idea que cal oferir un altre producte. Okuda és un artista important, farà falta preservar la seua obra, però tot és una incògnita perquè és la primera volta que es fa alguna cosa diferent a part de prohibir i matxacar als empresaris. Ara mateix, el 60% dels locals del West End estan tancats. Si es deixa morir el barri, tardarà vint anys a morir-se. No solucionarem res i perjudicarem a molta gent.
“Hi ha coses més importants que pintar el terra”
Mario no pensa el mateix. També li interessa molt el que està a punt de passar al Carrer Santa Agnès perquè té un habitatge en propietat no gaire lluny d'allí. El seu domicili. “Tant de bo m’hagi de menjar les meues paraules”, explica Mario, “i tot quedi polit, net, i que canviï el carrer”. “Hi ha coses molt més importants que s’han de fer pel poble, que no pintar el terra. Que comencin per posar més vigilància a l’estiu. Si fos el primer projecte que van anunciar, tot blanquet, amb les seues plantetes… sí que em pareixeria una cosa polida, molt eivissenca. El que estan fent, per, suposadament, fer-li un rentat de cara, és totalment el contrari”, comenta.
Aquest vesí assenyala els tendalls, ancorats des de fa setmanes, que donaran ombra i protegiran del sol una pintura “que es farà tot el possible per preservar”. Ho assegura l'alcalde Serra, anunciant un nou sistema per descarregar la mercaderia dels bars i comerços. Mario no ho creu: “Els tendalls acabaran plens de cagades de pardals, de forats per les burilles que tirin des dels balcons dels hotels, i donarem les gràcies si no se li ocorre a algun tirar-s'hi per veure si aguanta o no la colxoneta. I la pintura del carrer més del mateix, entre els camions, cops de barrils i xiclets (que els xiclets és culpa nostra, que som molt porcs), quedarà súper polit tot”.
Els tendalls acabaran plens de cagades de pardals, de forats per les burilles que tirin des dels balcons dels hotels, i donarem les gràcies si no se li ocorre a algun tirar-s'hi per veure si aguanta o no la colxoneta. I la pintura del carrer més del mateix, entre els camions, cops de barrils i xiclets, quedarà súper polit tot
Pantaleoni confia, en canvi, que la pintura d'Okuda (que cobrarà 100.000 euros de catxet i tendrà l’obligació de mantenir l’obra durant un any) sigui una màquina del temps. Per viatjar, d'alguna manera, a una altra època, abans que l'empresariat autòcton li obrís la porta als touroperadors britànics, especialitzats en el públic entre divuit i trenta anys: vacances salvatges per a la classe obrera d'Anglaterra, Gal·les o Escòcia postindustrial.
Així recorda el portaveu de Noches de Ibiza, que és de la generació del 62, el turisme que va conèixer d’adolescent a la dècada dels setanta: “Era diferent, més tranquil. Abans no hi havia tanta activitat de dia. Vull dir, no existien ni els beach clubs ni el solpost estava tan massificat. Ara, com allarguen aquests llocs fins gairebé la mitjanit, la gent arriba al West sense sous i tocada. Només hi treballam dues hores. Per això és molt important diversificar l'oferta de dia. Que obrin més botigues i restaurants, que no siguin tot bars amb música, perquè aquests negocis estiguin adaptats al nombre de clients potencials. Amb incentius, es pot fer, però serà un procés lent. Jo probablement ja no ho veuré”.
0