L''Atles Català' dels jueus mallorquins que van traçar el camí de la volta al món i van qüestionar el terraplanisme
LLEGIR EN CASTELLÀ
Cresques Abraham i Jafudà Cresques tenien dos finestres per mirar el món sense sortir de la ciutat emmurallada on vivien. Una, darrere les parets de ca seua, situada al barri jueu. Pare i fill disposaven d’una biblioteca que condensava el coneixement de molts segles. Mites, religió, filosofia, astronomia, botànica, geografies. Fe i ciència, dades per il·luminar allò inefable. Tot i que no poguessin comprovar-ho, i el seu credo, el judaisme, digués, literalment, el contrari, confiaven en Aristòtil i Ptolemeu i intuïen que la Terra no era plana. L’altra finestra era el port.
Encara faltaven dècades perquè Guillem Sagrera projectàs els plànols de la Llotja dels Mercaders, però, a mitjans del segle XIV, Mallorques (el nom que cent anys abans li havien donat les tropes de Jaume I a la ciutat de l’illa musulmana que van conquerir per a la Corona d’Aragó) era una capital comercial. Naus que anaven i venien d’una costa a l’altra de la Mediterrània, i fins i tot de l’altre costat del penyal de Gibraltar, tant de l’Atlàntic que colpeja les costes del nord d’Europa com del que banyava les costes africanes, almenys fins a les Canàries i el temut cap Bojador, on la pell comença a ser negra.
De les bodegues es descarregava tot tipus de mercaderies. Les més preuades eren les més lleugeres: les espècies orientals. N’hi havia d’altres encara més lleugeres, tant que resultaven intangibles: els relats dels mariners i comerciants sobre terres esconegudes. Els Cresques es dedicaven a escoltar-los. El seu ofici consistia, talment, en això mateix. O, com a mínim, un dels oficis que dominaven. Narrats en lingua franca (una mescla de català, genovès, venecià, francès, grec, llatí, hebreu o àrab), a mig camí entre la crònica i el conte, aquells testimonis eren realment una cascada. D’olors, sabors i paisatges. Molts llocs, aliens per llunyans, anaven convertint-se en una idea a través de la paraula. Les idees no es toquen, però, guardades en la memòria, després es poden plasmar.
Les més preuades eren les més lleugeres: les espècies orientals. N'hi havia d'altres encara més lleugeres, tant que resultaven intangibles: els relats dels mariners i comerciants sobre terres desconegudes. Els Cresques es dedicaven a escoltar-los. Els hi anava l'ofici. O, com a mínim, un dels oficis que dominaven. Narrats en lingua franca (una barreja de català, genovès, venecià, francès, grec, llatí, hebreu o àrab), a mig camí entre la crònica i el conte, aquells testimonis eren realment una cascada. D'olors, sabors i paisatges. Molts llocs, aliens per llunyans, s'anaven convertint en una idea a través de la paraula. Les idees no toquen, però, guardades a la memòria, després es poden plasmar.
El taller de les cartes nàutiques i els portolans
Abraham i Jafudà les emmagatzemaven sobre pergamins o damunt d’un revolucionari suport que havia arribat a Mallorca des de la Península Itàlica poc abans: el paper. A diverses tintes les escrivien i, també, les dibuixaven. Al seu taller, de les idees se’n feien cartes nàutiques i portolans. Mapes.
–És una qüestió polèmica definir el seu ofici, però als Cresques se’ls identifica com a mestres bruixolers (fabricants de brúixoles)… però, al mateix temps, com a fabricants de mapamundis. També, al seu taller es produïen mapes i cartolans de caràcter artístic. D’Abraham es conserven diverses Bíblies que va copiar i il·lustrar. Això vol dir que dominaven diverses arts alhora (l’astronomia i la geografia eren imprescindibles per a un cartògraf). Per això, optaria per una via intermèdia i els consideraria cartògrafs i il·lustradors. Al voltant d’Abraham i dels seus fills, dels quals Jafudà va ser el més reconegut, hi havia un grup de persones. Un nucli petit i molt connectat; molts d’ells eren familiars (té sentit perquè el coneixement que atresoraven era molt valuós, tant a nivell comercial com polític). Els Cresques no són els primers cartògrafs de l’illa; reben certa herència tant interna com externa, però sí podem dir que el seu taller ajuda a configurar una escola: l’Escola cartogràfica mallorquina.
Ho explica el doctor Jordi Maíz Chacón. Medievalista i especialitzat en la història dels jueus mallorquins, a més d’impartir classes en diversos instituts, és professor associat de la Universitat de les Illes Balears. El focus de l’historiador s’ha posat tant en la repressió que van patir els hebreus de Mallorca com en el paper que, abans i després, va tenir aquesta comunitat en les xarxes financeres de la Corona d’Aragó. Els Cresques interessen, per tant, a Maíz Chacón de manera especial. Revisant les vides d’Abraham i Jafudà es poden entendre els pogroms i moviments bancaris de la Corona d’Aragó en el seu moment més esplendorós.
Un regne enmig de la mar
“Hauríem de contextualitzar el que va suposar el comerç i la navegació per a la Mallorca dels segles XIII i XIV”, explica l’historiador. Independent o dependent del Comtat de Barcelona, l’illa va ser “un regne enmig del mar”. Continua Maíz Chacón: “Els mallorquins estan obligats a mirar cap al mar, entre altres coses per la dependència de la població del cereal importat. Però, a més, l’illa té una situació estratègica per als interessos de la corona: és el centre del Mediterrani occidental i adquireix una importància que la porta a rivalitzar amb Barcelona; a més de competir amb Gènova, Venècia i altres ports itàlics. Per això es construeixen i reformen les drassanes de Palma. Les brúixoles i les cartes de navegació es converteixen en objectes molt importants. La seva compra-venda, per tant, era molt exclusiva, estava dirigida a una minoria, i aquí entren els reis aragonesos. La monarquia era un agent comercial de primer nivell”.
L’illa té una situació estratègica per als interessos de la corona: és el centre del Mediterrani occidental i adquireix una importància que la porta a rivalitzar amb Barcelona; a més de Gènova, Venècia i altres ports italians. Per això es construeixen i reformen les drassanes de Palma. Les brúixoles i les cartes de navegació es converteixen en objectes molt importants. La seua compra-venda, per tant, era molt exclusiva, dirigida a una minoria, i aquí entren els reis aragonesos. La monarquia era un agent comercial de primer nivell
Els Cresques tenien privilegis. Llibertat de moviments fora del gueto, l'honra de no haver de portar l'estrella groga brodada a la roba i fins i tot un salconduit amb el segell real que prohibia expressament fer-los mal. Eren molt útils a Pere IV (el Cerimoniós) i al seu fill Joan I. Durant els seus regnats es produeix la gran expansió mediterrània de la confederació de regnes i comtats que van arribar a dominar. És llavors quan les quatre barres vermelles i grogues arriben a Atenes. Calen mans que sàpiguen dibuixar els racons de l'imperi, empènyer els seus límits. Les dels Cresques tenien aquest talent.
“El seu treball és la síntesi de les tres cultures, la cristiana, la musulmana i la mongeta”, diu Maíz Chacón, “i, encara que es desconeix l'origen de la família, però és probable que fos nord-africà. Per què? L'exactitud amb la qual a les seves cartes es dibuixa la costa africana. n, almenys, contacte amb les comunitats hebrees de la regió [Tetuan, Orà, Alger, Tunísia, Trípoli, Alejandria…]. El mateix succeïa amb els jueus que vivien en ciutats del sud de França, com Montpeller”.
El treball dels Cresques és la síntesi de les tres cultures, la cristiana, la musulmana i la jueva, i, tot i que es desconeix l’origen de la família, és probable que fos nord-africà. Per què? L’exactitud amb què a les seves cartes es dibuixa la costa africana és increïble, tenen un coneixement minuciós d’aquesta. Si no procedien d’allà, almenys tenien contacte amb les comunitats jueves de la regió [Tetuan, Orà, Alger, Tunis, Trípoli, Alexandria…]. El mateix succeïa amb els jueus que vivien a ciutats del sud de França, com Montpeller
L'Atles Català, el mapamundi que no es va concebre per navegar
El call mallorquí és un lloc eferverscent durant aquelles dècades. Això, unit amb l'herència que van rebre dels cartògrafs genovesos, i les històries que escoltaven directament dels navegants al port de Palma va fer possible la seva obra més famosa: el Atles Català, un mapamundi que, curiosament, no es va concebre per navegar; tenia un caràcter ornamental. Cal pensar que les condicions a la mar eren tan dolentes en aquella època que la major part de les cartes nàutiques, probablement, no sobrevisquessin a les travesses. Per això no estaven tan decorades ni contenien tanta informació: “Hauria estat llençar els diners”.
Són sis pergamins gegantins. Desplegats, formen una superfície de seixanta-cinc centímetres per tres metres. L'artefacte és tan llarg que es va haver de muntar sobre dues fustes articulades. No es va fer, però se li calculen set segles i mig de vida. És l'Atles català i, no per caprici, es pot veure a la Bibliothèque nationale de France. Va viatjar a París fa molt de temps. L'Infant Joan, fill d'El Cerimoniós, li va regalar al cosí de la seva dona, Carlos de Valois, quan va pujar al tron de França (i abans que l'anomenessin Le Fou, el boig). Una ostentació en tota regla del domini del globus terraqüi que posseïen els seus jueus predilectes.
Topònims, principalment, en català (perquè usaven, en realitat, la lingua franca). Les armes de la Corona d’Aragó, ben presents. El Mar Roig, acolorit. Els Alps, representats com una pota de gallina. Les Canàries, illes que abans de ser conquerides per Castella ja coneixien capitanos mallorquins com Jaume Ferrer, tanquen el sud. Lanzarote està, curiosament, en braços de la princesa Ginebra. El matrimoni entre llegenda i rigor envolta tot el mapamundi.
Per exemple, l’emperador de Mali, assegut sobre una mina d’or. Les terres on comprar esclaus –un altre element fonamental–, ben reflectides, com l’arca de Noè, varada sobre el mont Ararat, o la Gran Muralla Xinesa, que, com molts altres llocs, inclou una petita descripció sobre les seues característiques. Rumbs traçats i, a les dos primeres pàgines, una mena de tractat sobre l’art de la navegació, hi ha calendaris, informació astronòmica molt valuosa i, també, sobre el comportament de les marees. La Rosa dels Vents i l’Estrella Polar, per no perdre el nord. La Mediterrània es radiografia cap a cap, port a port. Àsia, en canvi, és una massa força amorfa. Els Cresques beuen dels viatges de Marco Polo. Unes illes, a l’orient, representarien Sri Lanka o Sumatra. A l’oest, buidor. Finis terrae.
Rumbs traçats i, a les dos primeres pàgines, una mena de tractat sobre l’art de la navegació; hi ha calendaris, informació astronòmica molt valuosa i, també, sobre el comportament de les marees. La Rosa dels Vents i l’Estrella Polar, per no perdre el nord. La Mediterrània es radiografia cap a cap, port a port. Àsia, en canvi, és una massa força amorfa. Els Cresques s’inspiraven en els viatges de Marco Polo. Algunes illes, a l’Orient, representarien Sri Lanka o Sumatra. A l’oest, buidor. ‘Finis terrae’
El final de l'escola cartogràfica mallorquina
El conjunt és una mena de delta de savieses tan diferents com complementàries. L'obra mestra dels portolans. “L'estil mallorquí troba la seva expressió més brillant l'Atles català”, diu Maíz Chacón. Va influir, per tant, el treball dels Cresques a l'Escola de Sagres, l'acadèmia que va idear, a principis del segle XV, Enrique el Navegant per llançar els portuguesos a l'exploració dels oceans, el pas previ al primer viatge de Cristóbal Colón que va ensopegar amb les les escoles de navegació que, a posteriori, es van obrint. No només les cartes dels Cresques, també les que es tracen a altres tallers. No sé, per exemple, si Colón coneixia la feina d'aquests jueus mallorquins, però sí que crec que va arribar a tenir informació indirecta del gran avenç tècnic que es produeix al taller que, no ho oblidem, es tanca pràcticament a principis del segle XV“.
Com indica el doctor Maíz Chacón, la saga dels Cresques acaba gairebé completament el capítol de l'Escola cartogràfica mallorquina. Havia començat amb Angelí Dolcet, que va signar un portolà allà pel 1339, i culmina amb Gabiel de Vallseca, que va signar un altre portolà just un segle després, el 1439, amb una fletxa cap a ponent que sembla anticipar els viatges colombins. La geopolítica començava a bascular cap a l'Atlàntic quan Mallorca es va esborrar del mapa dels portolans. L'odi religiós hi va tenir molt a veure. Cresques Abraham va morir el 1387. Això va salvar el patriarca de l'assalt al gueto mallorquí, una onada de violència que es va produir al llarg del 1391 en molts calls de la resta de la Corona d'Aragó. Això va explicar que Gabriel de Vallseca, nascut a Barcelona, es traslladés a Mallorca: era convers.
Al cristianisme també es va convertir la família Cresques. Jafudà es va batejar per rebre un nom molt allunyat de la tradició. El van anomenar Jaume Ribes. Amb aquest nom va ser enterrat el 1410. La data no és fútil: elimina la possibilitat que, en la seva vellesa, el cartògraf es traslladés a Sagres. S'hi ha especulat perquè a l'acadèmia portuguesa hi ha referència d'un jueu mallorquí, anomenat també Jafudà, però cap al 1420. La historiografia no ha trobat més fonts fiables per descobrir qui va ser.
La família Cresques també es va convertir al cristianisme. Jafudà es va batejar per rebre un nom molt allunyat de la seva tradició. El van anomenar Jaume Ribes. Amb aquest nom va ser enterrat el 1410. La data no és baladí: elimina la possibilitat que, en la seva vellesa, el cartògraf s’hagués traslladat a Sagres
Jafudà Cresques observa, avui, la vida des d'un pedestal, la mirada una mica inclinada cap a terra. A més de dos carrers, als barris de l'eixample extramurs, el fill d'aquella dinastia de cartògrafs mallorquins té una estàtua al nucli antic de la ciutat natal. Els artesans i comerciants de la seva època han esdevingut ramats de turistes conduïts per guies que expliquen, breument, qui va ser i què va fer. A Jafudà el van esculpir amb barba llarga i un pla, enrotllat, a la mà esquerra. A la dreta té un compàs. L'eina i obra. Veure-la no podran: tota la cartografia que es conserva dels Cresques està escampada –París, Jerusalem, Sant Petersburg– lluny de Mallorca. En canvi, el Jafudà petrificat és a la Plaça del Temple, molt a prop del lloc on la seva família va imaginar un planeta tan ampli que, per força, havia de ser esfèric.
1