El sacrifici de peons ucraïnesos al tauler de les grans potències

Durant aquests últims dies, hem vist com la situació entre Ucraïna i Rússia s’ha vist alterada per l’acord d'alto el foc de 30 dies mediat pels Estats Units en un escenari desgastat i sota pressió internacional per buscar una solució. L’acord pareix ser la porta d’entrada a futures negociacions, però és un primer pas cap a la pau?

Termes de l’acord

El passat 25 de març, s’anunciaren els resultats de les últimes negociacions entre les delegacions d’Ucraïna, Rússia i els Estats Units a l'Aràbia Saudita. A partir d’aquestes, es pot inferir que les mesures acordades són molt menys ambicioses del promès una vegada rere altra per Trump, tant des de dins de la Casa Blanca com abans d’arribar, com a promesa electoral. En efecte, existeix una diferència observable entre els comunicats de l’acord publicat per Rússia i Ucraïna. Tanmateix, si ens cenyim als punts que tenen en comú, vorem com, en lloc de detenir els atacs per complet, s’ha acordat aplicar l'alto el foc sobre la infraestructura energètica —ja negociat la setmana passada—, així com garantir la seguretat al mar Negre, restablint l'accés de Rússia al mercat mundial per a l’exportació dels seus productes agrícoles i fertilitzants. Per a arribar a l’acord, Kremlin va impulsar condicions ineludibles: l'aixecament de les sancions imposades als bancs russos involucrats en la producció i el comerç de productes agrícoles, així com la readmissió d’aquests al sistema Swift; una mesura que, a més a més, exigeix aprovació per part de la UE. De moment, les mesures plantejades pareixen beneficiar quasi en exclusiva al Kremlin. Sense anar més lluny, les restriccions a l’atac de les infraestructures energètiques beneficia molt més a Moscou —per dependre al voltant d’un terç de tots els ingressos de l’Estat rus de les vendes de gas, petroli i els seus derivats— que a Kíev. Cal recordar que, al llarg dels ja més de tres anys de guerra, Ucraïna ha aconseguit destruir més del 10% de la capacitat de refinació del petroli que té Rússia, qüestió que es reflecteix negativament als ingressos russos en obligar-lo a vendre petroli cru, que proporciona menys beneficis que els productes refinats.

Tant Ucraïna com Rússia pareixen mostrar-se compromesos amb la suspensió temporal de les hostilitats, no sense desconfiar del rival. Així mateix, la Unió Europea ha manifestat el seu suport a les negociacions de pau en Ucraïna, emfatitzant que qualsevol acord ha de ser just, durador i respectar la integritat territorial del país. En una recent declaració, la portaveu d’Exteriors de la UE, Anitta Hipper, ha manifestat el “suport infrangible” del bloc europeu a la sobirania, independència i integritat territorial d'Ucraïna. Mentes tant, Washington exerceix el rol de mediador entre Rússia i Ucraïna, alhora que Pekín adopta una postura ambigua, ja que es declara a favor de la pau, però continua sent el comprador més gran d’hidrocarburs russos. Aquesta postura permet a la Xina conservar els seus acords comercials amb el món, mentre aprofita els recursos energètics russos a preus reduïts.

Interessos ocults

Malgrat de l’esperança que ha despertat en alguns les notícies recents, l’escepticisme no és menor, i per tant els dubtes sobre l’estabilitat i el compliment de l'alto el foc pareixen aflorar des de diferents perspectives per la inconsistència de pactes anteriors. Keir Starmer, el primer ministre britànic, ha revelat la seua desconfiança, insistint en la necessitat d’implementar mecanismes de seguretat competents. No obstant això, no podem descartar que hi haja interessos ocults entre els països europeus. Per exemple, les indústries militares del Regne Unit, França i Alemanya es beneficien de les vendes d’armes a Kíev; si bé nombrosos països europeus han donat armes a Ucraïna, també s’han firmat contractes multimilionaris de provisió d’armes per part dels europeus. També trobem altres actors europeus als quals els podria beneficiar econòmicament que la guerra continués: Noruega i Regne Unit han vist incrementades les seues exportacions energètiques, Polònia i els països bàltics s’han beneficiat de l’augment d’inversió per part dels EEUU i l'OTAN per a enfortir la seua posició militar, entre altres.

Pareix indiscutible que la guerra en Ucraïna ha servit de catalitzador per a la reconfiguració del tauler geopolític europeu i de les relacions internacionals a escala mundial. La implicació d’una multiplicitat d’actors, tant estatals com empresarials, en el conflicte ruso-ucraïnès multiplica la incertesa que caracteritza els conflictes actuals. Així i tot, la reorganització de l’ordre mundial i dels suports diplomàtics no borra els efectes del llarg camí de la mà dels Estats Units que s’ha seguit des d’Europa. Clarament, és molt més senzill destinar una enorme partida pressupostària a un rearmament europeu tan cobdiciat pel complex industrial-militar estatunidenc que reformar de dalt a baix el sistema de relacions jurídiques i diplomàtiques internacionals. En aquest sentit, és necessari que la burocràcia brussel·lesa reflexione: podem estar segurs que els Estats Units és, de facto, menys perillosa que Rússia? De fet, el pla de rearmament és un efecte directe de la guerra en Ucraïna impulsada per Rússia, però també és un efecte directe del canvi de postura a Washington després de l’arribada de l’Administració Trump; amb Biden el rearmament no ocupava un primer pla a l’agenda política europea. En aquest context, hem d’abordar quina opció es planteja des d’Europa i fins a quin punt podria ser beneficiosa una militarització o un apropament a la Xina en pro de disminuir la dependència respecte als EEUU.

Paper de la UE

Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, malgrat que les polítiques de la Unió Europea s’han basat en la diplomàcia, és una realitat que la majoria dels estats membres també formen part de l'OTAN, amb el que es pretén la col·laboració en matèria de defensa entre els seus integrants. Amb tot, el paper de l'OTAN s’ha qüestionat en nombroses ocasions des de la seua constitució, i encara més al context actual on EEUU amenaça en abandonar l’organització. Si bé és cert que este escenari suposa una oportunitat excepcional perquè la UE assente el seu propi full de ruta, les dificultats per construir aliances i la tebiesa en les respostes diplomàtiques que intenten acontentar a tots no pareixen ser en aquest moment els passos que ens porten a una solució diplomàtica potent i satisfactòria en matèria de seguretat.

Si acceptem el discurs de la necessària preparació en seguretat i tecnologia de doble ús avalat per Sánchez per fer-li una finta al rearmament, sense eixir de l'OTAN i sense establir un pla propi, quines diferències hi hauria en procedir actual amb el que hem estat fent durant els últims 40 anys? L’actual proposta basada en l’aportació de 800.000 milions d’euros en quatre anys, significa donar continuïtat al plantejament actual. Per poder canviar aquestes inèrcies, cal que el continent europeu establisca relacions diplomàtiques directes, entaulant negociacions independents amb les parts i desenvolupant alternatives a l’enfocament militarista. Açò requereix transformar les Nacions Unides, reconsiderar el mecanisme de votació i veto al Consell de Seguretat, i crear coalicions internacionals que prioritzen les iniciatives polítiques que tinguen conseqüències reals. És ben sabut pel poble palestí i l’ucraïnès que de res serveixen les sancions, amenaces o declaracions, si no tenen conseqüències significatives, són d’obligat compliment i estan avalades per una àmplia majoria del tauler internacional.

A un present preocupant, un futur incert

Al cap i a la fi, en quina situació ens trobem actualment? Tot apunta al fet que Rússia està portant la davantera, donat que ha aconseguit nombroses i significatives concessions a favor seu, fonamentalment, impulsades per part dels EEUU. A més del mencionat anteriorment, cal assenyalar que s’ha descartat l’accés d'Ucraïna a l'OTAN, s’ha instat al govern ucraïnès a dur a terme les eleccions, s’ha passat a culpar a Ucraïna de la guerra i s’ha titllat a Zelenskyy de “dictador”, sense afirmar res paregut sobre Putin, i s’ha humiliat a Zelenskyy a l’Oficina Oval. S’ha apartat de les negociacions a Keith Kellogg en considerar-lo massa pro-Kiev; s’ha allunyat el màxim possible de les negociacions a Europa i a la mateixa Ucraïna; s’ha tallat l’ajuda militar, econòmica i d’intel·ligència a Ucraïna, si bé durant un curt període, ja que es va utilitzar com a instrument de pressió per a obligar a Zelenskyy a acceptar la proposta d'alto el foc dissenyada per l’Administració Trump

Encara hi ha més: EEUU també va votar a l'ONU en contra de condemnar a Rússia per la invasió, va abandonar el grup internacional per a investigar els crims de guerra russos en Ucraïna, arribant a insinuar que podria reduir el nombre d’efectius desplegats al continent europeu.

En definitiva, fa l’efecte que la majoria de les concessions dutes a terme per part de l’Administració Trump, s’han fet amb la finalitat de complir amb una de les promeses electorals més importants de la campanya electoral republicana: acabar amb la guerra d’Ucraïna. Amb tot, la història ens ha demostrat que els russos són durs negociant i pareix que el pla de Trump s’està desgavellant, o com a mínim avança més lentament del promès. Si més no, Moscow va titllar “d’impossible” la cessió de control de la central nuclear de Zaporizhzhia, tanta a Ucraïna com a tercers països, el que és un indici més de la intransigència russa a l’hora de negociar la pau. En aquest sentit, el president estatunidenc, ben segur de si mateix, ha venut una victòria que encara no ha aconseguit. Mentrestant, el sistema d’aliances internacionals es reconfigura en un context caracteritzat per la incertesa mundial sobre l’àmbit econòmic, polític i militar. 

*Aquest article ha sigut elaborat per Equip Panòptic format per: Danylo Titenko, Saray Peñarrubia Plaza, Joana Silvestre Vañó i Llum Barberà Agustí