No tenen papers, van perdre tot després de la DANA i són exclosos de la regularització per no tindre padró: “Sembla que no existim”

La notícia de la regularització per als afectats per la DANA va fer pensar a Diana en els seus fills. La dona va celebrar que per fi podria aconseguir els papers, trobar un treball regular i portar als seus xiquets de Colòmbia. Ella i el seu marit van ser arrossegats pel corrent i van romandre durant més d'una hora agarrats als barrots d'una finestra. Des d'aquell 29 d'octubre estranyen encara més als seus fills i viuen en una situació encara més precària, va pensar que podia tirar avant de nou, però les seues il·lusions es van interrompre quan va conéixer la lletra xicoteta de la mesura.

Diana és colombiana, viu sense papers en Benetússer, un dels municipis valencians més castigats per les inundacions, va perdre la casa en la qual vivia al costat del seu marit i encara sent terror en el seu cos quan s'alça un poc de vent. Però no podrà sol·licitar la regularització: el Govern ha imposat com a requisit estar empadronat en un dels pobles assotats per la DANA o comptar amb cita per a fer-ho abans del 4 de novembre, com a únic mètode per a demostrar la residència dels sol·licitants en la zona. I ella, com molts altres migrants en la seua situació, no està empadronada. 

“No t'arribes a imaginar el contenta que estava perquè havia eixit la regularització i el meu anhel sempre ha sigut tindre papers per a tindre un treball digne per a estar amb els meus fills. I no. Em van eixir amb les sorpreses: si no hi ha un padró no em servixen els testimonis, els veïns, no em servix res de tot el que em va passar. Perquè és com si no m'haguera passat absolutament res”, respon enrabiada per telèfon. “Els somnis despertats per eixa notícia se'm van ensorrar”, afig la colombiana, que des de la gota freda viu en una habitació que li han deixat uns coneguts. 

És una de les centenars de persones que, segons les ONG que atenen persones migrants en la zona, es veuran excloses de la regularització aprovada pel Consell de Ministres dimarts passat. En la mateixa situació es troben Hicham i Ali, dos hòmens marroquins que van arribar en pastera a Canàries i malviuen en una fàbrica abandonada en el municipi d'Aldaia, on no poden empadronar-se. 

Des de l'anunci de la mesura, les organitzacions especialistes en immigració van donar la veu d'alarma. L'exigència de l'empadronament per a poder accedir a estes ajudes pot deixar arrere a centenars d'afectats de la DANA que vivien o treballaven en els municipis inundats però que no van aconseguir registrar-se en el padró degut a les traves amb les quals habitualment es troben per a això. 

Diana va arribar a estar empadronada en un altre dels municipis afectats, a Mislata, però després de la riuada es va adonar que l'anterior casolana l'havia tirada del padró. La precarietat que sol caracteritzar les condicions de vida de les persones sense papers, sumat a la falta d'informació i les traves amb les quals es xoca obstaculitza a moltes d'estes persones el seu registre en el padró. 

“El baix on vivia actualment en Benetússer no tenia permís d'habitabilitat”, compte la colombiana. “Treballava tot el dia cuidant a una senyora i és molt difícil traure temps per a empadronar-se. Quan treballes per a una avieta, et necessiten 24/7, caps de setmana. Havia de triar: o barallar-me per a fer el padró o enviar els diners als meus fills”, lamenta la dona, qui encara veu la seua vida paralitzada després de les inundacions. Ella i el seu marit van perdre les seues ocupacions però, sense contracte i sense papers, no van poder accedir a cap mena d'ajuda. Tampoc tenien dret a sol·licitar cap mena d'indemnització en relació als estris arruïnats en el garatge on residien. 

Després de la riuada, Diana no va poder desplaçar-se al municipi on treballava cuidant a una senyora major i la van acomiadar. “En veure que no vaig poder assistir en eixos dies van aconseguir reemplaçament. Va ser impossible per la qüestió del transport”, detalla la colombiana. “Són persones molt bufones, però només em van liquidar els dies que havia treballat, res més”. Havia cobrat el mes el dia 25 d'octubre però l'aigua es va emportar tot el seu sou. Obtindre els papers li permetria, diu, buscar un treball regular i començar de zero amb els drets bàsics de qualsevol ciutadà.

“No t'acabes de recuperar. En estos dies que estava fent tant de vent, tornava a pensar: igual tornarà a passar? Amb tot el trauma i amb tot el problema que ens ha deixat les inundacions: sense roba pròpia, sense res de l'aconseguit en estos dos anys”, lamenta Diana. 

Viure en una nau sense aigua ni llum després de la DANA

Hicham té 46 anys i és expert en la construcció. Al seu costat es troba Ali, de 27 anys i amb coneixements en perruqueria i en soldadura. Els dos van arribar en pastera a Canàries i es van conéixer en un alberg a Aldaia, un dels municipis en el qual la gota freda va deixar sis víctimes mortals. Els dos asseguren que, durant la seua estada en este centre, se'ls va denegar l'empadronament en este centre: “Ens deia que ens havíem d'anar perquè ens ho donaren i era tot mentida. Ens manaven a parlar amb moltes persones i al final res. L'ajuntament no ens deixa”, confessa Ali.

“És difícil aconseguir-ho”, se suma Hicham sobre un dret al qual poden accedir totes les persones residents a Espanya, sense importar la seua situació legal, tal com marca la legislació vigent de la Llei d'Estrangeria i la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local. 

Ara viuen en una fàbrica abandonada on asseguren estar convivint prop de 30 persones sense aigua i sense llum. “Busquem ferralla per a aconseguir una mica de diners”, compte Hicham. Durant la riuada, l'Ajuntament d'Aldaia, al costat del d'Alaquàs, els va proporcionar un autobús per a acollir a diversos d'estos migrants en un hotel a Castelló durant dos setmanes. Després, els van retornar a la casa en ruïnes on continuen intentant sobreviure sense recursos mínims als estralls de la DANA i a la seua situació de vulnerabilitat anterior a esta catàstrofe. “Vam tindre por però gràcies a Déu no ens va afectar molt. Va haver-hi aigua, però no va ser greu. Hi ha gent que viu en la planta baixa que ho va perdre tot, però ningú va morir”, detallen..

Segons expliquen, han pogut rebre targetes per a comprar aliments a través d'organitzacions com Jovesolides, Cepaim i Creu Roja. “L'Ajuntament d'Aldaia va vindre les primeres setmanes a portar-nos menjar, però ara s'han oblidat de nosaltres”, es queixen.

Durant la DANA, compte Ali, van haver de fer front a diferents escorcolls i tractes discriminatoris per part de les forces policials: “La policia sempre ve i ens pregunta com et dius i la documentació. Ens deien que tornàrem als nostres països i què féiem ací”, explica el jove. 

Quan acudixen al centre de salut, compte, tampoc és senzill sense estar registrats en el padró. Hicham també retrau el tracte que rep: “Ens donen una targeta sanitària provisional que caduca als dos mesos i després no la volen renovar perquè no tenim l'empadronament”, aclarix. “Moltes vegades pense en per què vaig haver d'anar-me i què faig a Espanya. És complicat dormir al carrer”. 

Tant Hicham com Ali demanen que es tinga en compte la seua condició de desprotecció i l'escenari d'incertesa al qual han d'enfrontar-se cada matí quan han de buscar-se la vida per a poder menjar, especialment després de la riuada, i insten el Govern que se'ls tinga en compte malgrat no tindre l'empadronament per les traves burocràtiques.

Des de València Acull, porten anys denunciant els obstacles que patixen les persones sense papers per a registrar-se en el padró en els municipis de la província. “Moltes persones sense papers viuen en habitacions subarrentadas, baixos sense cèdula d'habitabilitat. Viuen on poden i moltes vegades no poden demostrar que viuen allí al no tindre contracte de lloguer o no comptar amb el permís de l'amo. Haurien de ser empadronats d'ofici però molts ajuntaments ni contemplen la possibilitat de registrar-los en el padró en estos casos”, assenyala Paco Simón, membre de l'organització. Alguns ajuntament on si contemplen el que anomenen empadronaments “especials”, com el de València, utilitzen protocols que també es convertixen en un impediment per a formalitzar el tràmit: “Manen a policies locals a verifiquen que viuen allí, però a vegades l'amo pren represàlies i els tira al carrer. Demostrar el padró és molt difícil”. 

Fonts del Ministeri d'Inclusió sostenen que l'empadronament és una via “objectiva” per a demostrar la residència i “delimitar” la regularització per a evitar situacions de possibles fraus lligades a la mesura. 

Per a no deixar arrere de la regularització a gent com Diana, Hicham, Ali i tants uns altres, organitzacions com València Acull, Oxfam Intermón o JoveSolides demanen al Govern que flexibilitze els requisits i afigen altres fórmules perquè els sol·licitants puguen probar d'una altra manera la seua residència en els municipis afectats per la DANA. Posen com a exemple la presentació d'informes socials, el pagament de subministraments, la matrícula d'escolarització dels seus fills o la targeta sanitària. 

“Tindria moltes maneres de demostrar que vivia en Benetússer. Els meus veïns ens van salvar de ser arrossegats per la riuada tirant-nos una corda i una mànega. Tinc vídeos del baix on vivia destrossat. Les meues visites al metge, als servicis socials... Però sembla tot això no importa. Sent que si no ens hagueren salvat, a ningú li importaria. És com si no existírem”, diu Diana, ja trencada en llàgrimes, mentres tracta de reclamar el seu dret a ser regularitzats.