La coincidència que va reunir el bebè i el cirurgià que el va operar 43 anys després
LLEGIR EN CASTELLÀ
El dia del retrobament es van fondre en una abraçada, com si es coneguessin de tota la vida i haguessin estat esperant llarg temps per veure's. Però era impossible que Javier es recordàs d'ell. Només tenia cinc mesos quan va ingressar a l'Hospital Vall d’Hebron amb una greu insuficiència renal, on la seva mare el va portar des d'Albacete i Sevilla cercant un miracle. Llavors, Carlos Bardají era un jove cirurgià pediàtric resident de 27 anys. Quan en una recent conversa es va descobrir la coincidència, el doctor sí que recordava el bebè al qual va operar. I fins al seu nom i el diagnòstic. Deu ser una qualitat dels grans metges. Passades més de quatre dècades, una casualitat lligada al germà i a la cunyada del pacient, que avui té 43 anys i va ser trasplantat de ronyó en 2017, els ha reunit a Mallorca.
Javier Sánchez va néixer amb un problema congènit. “Tenia una malformació urològica molt complexa que li havia danyat els ronyons i va caldre fer-li diverses intervencions per drenar l'orina mitjançant derivacions internes i externes”, compta amb precisió sorprenent el doctor Bardají. La salvació va venir després de reiterats anuncis no gens encoratjadors. La seva mare s'emociona encara. “Quan va néixer, va passar dies amb diarrees i vòmits. El vaig portar a un pediatre recomanat, que no li va fer res, i vaig acabar a l'Hospital Militar de Sevilla. Estava deshidratat i amb una septicèmia. Van veure que els ronyons no li funcionaven i, després d'un mes ingressat, em van dir que el nin es moriria”.
Quan va néixer, va passar dies amb diarrees i vòmits. El vaig portar a un pediatre recomanat, que no li va fer res, i vaig acabar a l'Hospital Militar de Sevilla. Estava deshidratat i amb una septicèmia. Van veure que els ronyons no li funcionaven i, després d'un mes ingressat, em van dir que el nin es moriria
D'allà, María José Camacho se’n va anar a l'Hospital de Sevilla, on el bebè va estar altres tres mesos i “li van connectar els urèters a unes bosses externes”, però el missatge final va ser el mateix: no hi havia res a fer. I amb el petit va tornar a Albacete, on el seu marit, militar, estava destinat en aquest moment. Llavors tenien altres dos fills, Pablo i Maria, de 5 i 3 anys. Els va deixar a càrrec de familiars i va marxar a la Clínica Puigvert a Barcelona. “El doctor Rafael Gosálbez, cirurgià uròleg infantil tremendament humà, em va derivar a l'Hospital Vall d’Hebron”. I allà ell i el seu equip van ressuscitar l'esperança. I la vidaes va burlar de la mort.
El viatge a Senegal
Entre els especialistes hi havia Carlos Bardají. Aquell jove metge resident s'havia titulat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va jubilar l'any passat, amb 70 anys com a cap de cirurgia pediàtrica de l'Hospital Públic de Navarra. A Pamplona és una eminència, però també al Senegal, on porta intervinguts, amb anestèsia general i gratuïtament, prop de 1.900 nins de malformacions congènites, tumors, hèrnies, seqüeles d'accidents i cremades o de terribles ablacions. Fa tres dècades va fundar l'ONG Hope and Progress, amb la qual organitza tres expedicions quirúrgiques a l'any i altres tantes logístiques al país africà.
L'any passat, el germà i la cunyada de Javier van conèixer el cirurgià, però no van saber d'aquesta coincidència fins a una altra trobada posterior. Ella, professora universitària de Periodisme en el Centre d'Ensenyament Superior Alberta Giménez i responsable del seu servei solidari, havia gestionat l'aportació d'una ambulància per part de Quirónsalud Balears per donar-li-la, després de llegir un reportatge en un diari nacional. Així els nins als quals opera no haurien de ser traslladats en una moto lligats amb una cingla.
La implicació va ser tal que el matrimoni va acabar viatjant amb el cirurgià al Senegal en una missió humanitària per portar cinc incubadores a l'Hospital Regional de Kolda. El juny vinent la parella tornarà amb Bardají a dur altres cinc a l'Hospital de Mbour. En una de les seves trobades va sortir el tema de manera casual, en repassar el full de ruta professional del doctor. “Apa! El meu germà va estar ingressat de petit a la Vall d’Hebron. Va ser quan va néixer, així que era el 1981”, li va dir Pablo Sánchez. “Doncs en aquell any era jo allà. Com es diu?”. I el doctor, com si hagués estat ahir, va relatar amb tot detall les intervencions mèdiques que li havien practicat. I la sorpresa va donar sentit a l'expressió ‘que petit és el món’.
El germà i la cunyada de Javier van conèixer el cirurgià en un projecte humanitari al Senegal. 'Apa! El meu germà va estar ingressat de petit en Vall d’Hebron. Va ser quan va néixer, així que era 1981', va comentar ell. I en aquest moment es va destapar la historia
En viatjar a Balears a recollir l'ambulància, els van organitzar una trobada. De fet, Javier va créixer bé, sense rendir-se a la seva malaltia malgrat veure's agreujada per una hepatitis C adquirida per contagi en una transfusió de sang. Fins que els ronyons li van fallar de nou i va necessitar diàlisis durant 10 anys, des dels 26 als 36 anys, amb l'edat en la qual tothom vol menjar-se el món. El trasplantament era l'alternativa, com per als 91.543 pacients que s'han sotmès a implantació renal a Espanya fins al tancament de 2024, segons dades de l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT). Però la seva afecció de fetge la feia inviable, fins que li va arribar l'oportunitat en 2017, gràcies a l'òrgan d'un mort que va rebre a l'Hospital Son Espases de Palma.
El trasplantament de ronyó
“Els meus pares em van oferir un ronyó, però jo el vaig rebutjar perquè no volia sotmetre ningú de la meva família a un procés tan dur i, si en algun moment haguessin sofert una complicació i necessitat diàlisi, m'hauria afectat molt”, explica Javier. “Quan em van telefonar vaig sentir alegria i por. Tot va sortir bé i la vida em va canviar per complet, sobretot per poder viatjar i no dependre d'una màquina tres dies a la setmana. Suposo que en algun moment hauré de tornar a diàlisi i necessitaré un altre trasplantament. És el que m'ha tocat, però què més puc demanar, si puc fer vida normal?”, afegeix.
La màxima supervivència després d'un trasplantament renal funcionant aconseguida en el món ha estat de 41 anys, segons l’ONT. La mitjana a Espanya se situa entre 10 i 15 anys en cas de donant mort i 20 de donant viu, segons explica la doctora Auxiliadora Mazuecos, vocal de Trasplantaments de la Societat Espanyola de Nefrología (SEN). La supervivència als cinc anys passa d'un 75 o 80% a un 92%, respectivament. Malgrat que Espanya és líder mundial en trasplantaments, la donació en vida de ronyó representa un 10%, enfront del 30% en països nòrdics.
“El trasplantament és, sens dubte, la millor opció de tractament de la malaltia renal crònica si resulta viable, tant per la qualitat de vida, com per l'augment de supervivència i el cost eficient”, exposa Mazuecos, cap del Servei de Nefrologia de l'Hospital Porta de la Mar, de Cadis. Aquesta opció només està indicada per al 20%-30% dels pacients en diàlisis. “Quan un malalt ha generat molts anticossos, trobar un trasplantament compatible és més difícil. És el cas d'algunes dones després d'embarassos, o persones amb altres trasplantaments previs. L'accés al trasplantament és també una mica més difícil en els grups B i 0”, indica la doctora.
Al Sistema Nacional de Salut li suposa una important reducció de despesa. “Cinc anys de tractament d'un pacient amb trasplantament renal suposen un estalvi de prop de 180.000 euros en comparació amb l'hemodiàlisi i d'uns 90.000 euros en comparació amb la diàlisi peritoneal”, assenyalen fonts de l’ONT. “En 2024 es van realitzar al nostre país més de 4.000 trasplantaments renals, que van aconseguir evitar la diàlisi a més de 4.000 pacients. L'estalvi que genera el trasplantament renal permet finançar cada any dues vegades el cost del programa nacional de donació i trasplantament de tota mena d'òrgans, tot i l'elevat cost d'aquests procediments”, afegeixen.
El primer trasplantament renal en el món amb supervivència a llarg termini va tenir lloc a l'Hospital Brigham de Boston en 1954, a càrrec dels doctors Joseph Murray, John Merril i Hartwell Harrison. El donant i el receptor eren dos bessons homozigòtics, la qual cosa garantia l'absència de rebuig immunològic. A Espanya es va registrar en 1965 a l'Hospital Clínic de Barcelona, una dona de 35 anys operada per Josep María Gil-Vernet i Antoni Caralps. Actualment, és el que més es realitza en l’àmbit mundial i a Espanya. Dels 6.466 efectuats en 2024, 4.047 van ser renals, el 62,5%. Una xifra similar de pacients, 4.359, es troben en llista d'espera, 29 d'ells nens.
L'operació en menors és més complexa: “La tècnica és més complicada; l'òrgan més petit i la grandària dels vasos sanguinis incrementa el risc de trombosi; el sistema immunològic molt més potent, per la qual cosa pot generar major rebuig”, explica Mazuecos, a la qual cosa s'afegeix, a vegades, l'incompliment del tractament en l'adolescència.
Javier va néixer un 13 de maig i un equip de nefròlegs li va salvar la vida. “Conèixer Carlos ha estat una sorpresa increïble”, expressa agraït pel retrobament, al qual no va faltar la mare. Javier va ressuscitar fa 43 anys, cinc mesos després d'haver nascut, i fa vuit que viu de nou, gràcies a un trasplantament que va rebre un 13 de juny. I ara té dos aniversaris, que celebra en una data amb una xifra que per a ell és l'antítesi a la mala sort.
0