L’estratègia de l’exconsellera Pradas per a tractar d’esquivar la imputació de la jutgessa de la DANA: la culpa va ser dels altres

La defensa de Salomé Pradas s’ha pronunciat per primera vegada. I ho ha fet per a tractar d’escampar la responsabilitat a tots els altres (menys el seu excap, Carlos Mazón). L’estratègia de defensa de l’exconsellera apunta als tècnics del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) i la delegada del Govern, Pilar Bernabé. Es considera un “cap de turc”. Eduardo de Urbano i Sandra Imedio, els lletrats de l’exconsellera, això sí, expressen tot el seu argumentari “des de l’absolut respecte per les víctimes de la DANA, els seus familiars i damnificats”. 

La jutgessa de la DANA, segons els advocats de Pradas, ha d’arxivar la causa penal per presumptes homicidis imprudents “al més prompte possible” i “dirigir el tir” a l’àmbit contenciós administratiu. A més, la instrucció de la titular del Jutjat d’Instrucció número 3 de Catarroja suposa una “tasca verdaderament hercúlia per la seua complexitat, extensió, duració en el temps, persones físiques i jurídiques involucrades” i “cost de tot l’anterior”. Una causa penal, segons el parer de la defensa de l’exconsellera, que “només condueix a la frustració consegüent de les víctimes, moltes de les quals probablement ni tan sols arribaran a veure el final d’aquest incert camí”. 

Així doncs, segons els seus advocats, la investigació de les 228 defuncions i la “depuració” de responsabilitats, lluny d’encaixar en el natural terreny penal, s’ha de dirimir en la jurisdicció contenciosa administrativa i, també, en l’“àmbit polític”, amb les tres comissions parlamentàries “creades a l’efecte” en el Senat, el Congrés i en el parlament valencià. Res de responsabilitats penals, malgrat l’altíssim nombre de víctimes mortals; això ja per a un altre moment si de cas. 

La tesi que maneja la defensa de Salomé Pradas és exactament la contrària de la de la jutgessa instructora. La magistrada ha reiterat diverses vegades que la seua investigació se centra en el fet si les defuncions eren evitables i en la falta d’avís per part de la Generalitat a la població del tremend perill que corria el 29 d’octubre passat, malgrat la informació de què disposava subministrada per l’Aemet, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) i fins i tot de l’abundant informació en directe que emetien els mitjans de comunicació, especialment la cadena autonòmica À Punt. 

No obstant això, el recurs de la representació jurídica de Pradas contra la decisió de la jutgessa de citar-la a declarar com a investigada advoca perquè les administracions “partícips” responguen “de manera solidària” davant els “danys resultants”, xifrats almenys en 17.800 milions d’euros pel vicepresident segon del Consell, Francisco José Gan Pampols, tal com recorda l’escrit. 

El lletrat escampa la responsabilitat cap als “innombrables organismes de les diferents administracions” que van intervindre “per acció o omissió” en els tràgics fets. A pesar que la normativa atorgava –clarament– a Pradas el “comandament únic” de la resposta a l’emergència, el recurs diu que “no és veritat” i descriu el Cecopi com un “òrgan complex constituït per representants de diversos organismes a fi de contribuir a la presa de decisions. 

No obstant això, l’escrit defuig la missió vital que tenia encomanada en exclusiva Pradas –ella i ningú més que ella–, segons la normativa vigent: “Determinar, en funció del tipus i la gravetat de l’emergència, les mesures de protecció a la població que hagen d’adoptar-se”. De fet, la magistrada instructora va imputar Pradas precisament per la seua rellevància “orgànica” i “decisora” en el Cecopi. 

És fàcil d’entendre: si hui dia tornara a convocar-se un Cecopi davant una emergència, el comandament únic el detindria l’actual conseller d’Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama. Tal com el detenia Salomé Pradas (amb prou faenes i per a desgràcia de 228 persones) el 29 d’octubre passat. 

L’escrit conté altres falsedats. Diu que l’enviament de l’alerta als mòbils no estava protocol·litzat. No obstant això, tal com va publicar elDiario.es, el protocol del Ministeri de l’Interior assignava al Govern autonòmic l’“enviament immediat” de l’alerta als mòbils si urgia “protegir” la població. Encara més, el sistema Es-Alert es va ser assajar en totes les comunitats autònomes (dues vegades en el cas de la valenciana). 

El paper dels tècnics

La defensa de Pradas tracta d’atenuar la presumpta responsabilitat penal de l’exconsellera en el paper dels tècnics: “Són els primers que han d’informar, segons els seus coneixements i expertesa, de per què va passar el que va passar i quines informacions van donar als òrgans institucionals de l’emergència”. Es tracta, encara que no els cite pel seu nom, d’un encàrrec directe remés a Jorge Suárez, subdirector d’Emergències, i a José Miguel Basset, cap del Consorci Provincial de Bombers de València. 

L’escrit rebutja l’“apriorisme” de la jutgessa que la resposta a l’emergència corresponia “exclusivament” a les autoritats autonòmiques i sosté que “l’Estat té igualment competències” i compta amb organismes que “també van participar de manera rellevant en els fets”, com ara la Ddelegació del Govern, l’Aemet o la CHX. 

En definitiva, el lletrat de Salomé Pradas qüestiona la relació de causalitat entre l’actuació de la consellera llavors i les defuncions i la titla d’ “una cosa absurda”, d’acord amb la “muntanya normativa necessitada de protocols aplicatius també inexistents”. 

L’objectiu de les defenses, encara en una fase incipient de la instrucció, implica diluir al màxim el nexe causal dels presumptes homicidis imprudents (la clau de tota la causa) amb el que se’ls pose per davant, no sols disparant cap als tècnics. 

“L’origen principal del succeït, cal dir-ho amb tota claredat, no van ser tant les pluges com la inexistència de les obres de canalització dels rius que van arrossegar les aigües pel barranc de Poio, obres no executades per decisions d’administracions anteriors”, afirma l’escrit. L’obra “sí que hauria evitat les morts que desgraciadament es van produir”, diu el lletrat. 

Tot el paquet d’al·legacions serveix a la defensa de Pradas per a tractar de desdibuixar l’orientació que la jutgessa instructora ha donat, amb contundència, a la causa: “No és admissible centrar la qüestió en la falta, o millor, en el retard de l’avís de l’anomenada Es-Alert, ja que la qüestió és molt més complexa”. 

No obstant això, la jutgessa ha insistit en les seues últimes resolucions que no sols investiga la remissió (tardana i errònia) del missatge als mòbils. També pretén esclarir per què Pradas no va fer una cosa tan senzilla com comparéixer davant els mitjans de comunicació per a alertar la població del que passavant. O per què la Universitat de València va suspendre les classes amb antelació. O per què el primer representant de la Generalitat que va comparéixer per a aconsellar la població (Carlos Mazón), ho va fer a les 21.30, quan ja s’havien produït les defuncions i centenars de ciutadans romanien atrapats per la riuada. O per què Pradas va ordenar parar el Cecopi durant més d’una hora en plena catàstrofe. 

La veritat és que la instrucció no va només de l’alerta. Com diu el lletrat de Salomé Pradas, “la qüestió és molt més complexa”.